Category Archives: Política

Reflexió al voltant de l’accident a l’empresa petroquímica de Tarragona IQOXE (14/01/2020)

Amb les flames encara cremant a causa de l’accident a l’empresa petroquímica IQOXE, em disposo a apagar un moment el mòbil, la ràdio, la tele, i tots els mitjans d’informació/manipulació per intentar tenir una idea al respecte:
D’entrada, estar al costat dels treballadors que han patit les conseqüències de l’explosió i de les seves famílies i amics, així com també de la víctima de l’edifici de Torreforta i de tots els afectats. Agraïment infinit als treballadors del servei de bombers i protecció civil i que encara estan treballant a la zona. Per cert, veient les imatges de TV3, ha sigut totalment inadmissible que periodistes i membres de protecció civil no anessin amb màscara protectora durant les seves tasques; nul·la revisió, un cop més, de les mesures de seguretat laborals.
Jo me’n he assabentat gràcies a un tuït del @TGNdigital i a partir d’aquí ja ha sigut una cadena de missatges i informacions que intentaven estar actualitzats en tot moment del que estava passant.
Quan el servei d’emergències anunciava l’ordre de confinament de totes les poblacions de la zona del Camp de Tarragona se’n oblidaven d’activar les sirenes per avisar la població. Un fet que molta gent ha criticat públicament. On queda el PLASEQCAT en tot això? Per què si, en aquell moment, no sabien quina era la toxicitat del producte, no han activat les sirenes? Hagués sigut el més raonable. La gent s’ha sentit desemparada i sense saber què fer davant un succés d’aquest tipus.
A tot això, reconèixer l’esforç i la tasca dels mitjans públics de comunicació per informar de tot el què estava passant.
No cal dir que, de seguida, ha començat a treballar la màquina de blanquejament dels fets bolcant la perspectiva informativa en l’aspecte purament incidental de tot aquest assumpte. Amb la classe política representativa fent la seva tasca de cara a la galeria i fent veure que això és una cosa gravíssima, però demà ja serà història.
Sapigueu, gent d’ordre i sicaris del capitalisme, que demà tornarem a estar amb aquells que estan denunciant, des de fa molt temps, el risc que comporta per a la població tenir aquesta indústria al costat mateix de les nostres llars: una de les fonts contaminants més importants i més greus del nostre país, amb una opacitat històrica a l’hora d’informar a la població sobre la qualitat de l’aire que aquesta indústria provoca -Ballesteros style-, de les conseqüències que aquesta contaminació té sobre la salut, i del risc químic accidental irreversible. Un cop més, parlem d’un sistema, el capitalista, on empreses amb posicions de poder aconsegueixen els favors de la classe política.
Us emplaço a veure aquests dos documentals excel·lents on queda palès el problema que patim, originàriament des del règim franquista i també des del pujolisme:
—
La vall del Francolí. L’alè del Camp.
De @La_Directa i @saurinesdocs:
—
És a l’aire.
D’@uncaprichode:

Documental: La Vall del Francolí – L’alè del camp

La cooperativa audiovisual Saurines publica en obert el documental La Vall del Francolí. L’alè del camp, on al llarg de cinquanta minuts s’explica en profunditat i amb diversitat de veus la problemàtica mediambiental i sobre la salut que provoca la presència de la petroquímica des de fa dècades al Camp de Tarragona.

Anotacions respecte al llibre de Xavier Milian ‘El Poder del Poble. L’autoorganització veïnal dels CDR’ Sembra llibres – febrer 2019

el-poder-del-poble

Després d’haver llegit el llibre, m’agradaria subratllar alguns aspectes interessants seguint la voluntat d’ampliar el debat tal i com proposa l’autor. Primer de tot, apuntar que aquest llibre està dividit en dues parts diferenciades.
La primera part és una síntesi dels principals esdeveniments succeïts fins la data de publicació del llibre que ens serveix per posar-nos en el context actual, i la segona part remarca, d’una banda, la rellevància històrica de l’existència dels CDR en el marc del fet democratitzador i de sobirania popular, i per altra banda, aprofundeix en alguns dels requisits necessaris per a un millor funcionament intern.
Agraeixo a l’autor el fet d’haver repassat cronològicament les diferents etapes i moments viscuts d’uns anys ençà a la primera part del llibre, com a lector és molt gratificant rememorar uns fets recents que, per bé que alguns d’ells els tenim presents en la memòria, n’hi pot haver d’altres que no recordem prou bé o senzillament faci temps que no en sentíem a parlar d’ells, i a més, des d’una perspectiva cronològica, cosa que ens ajuda a entendre el desenvolupament històric.
Certament, hi ha gent que té -tenim- molt assumida la idea que l’immobilisme dels poders establerts esdevé còmplice de voluntats poc regeneradores pel què fa a la intenció d’un apoderament popular real; o dit d’una altra manera, des de fa molt temps existeixen els focus de poder -digues-li institució, digues-li grans lobbys empresarials- que s’han dedicat a no permetre que les decisions importants en molts aspectes socials -polítics, econòmics, ecològics, etc.- que ens afecten a les nostres vides, es decideixin d’una manera realment democràtica i pensant sempre en el benefici col·lectiu de la majoria de població. Així doncs, i en relació a això, és estrictament necessari assumir una posició de clara consciència i de lluita constant en defensa dels nostres interessos com a poble, com a classe treballadora, i com a persones que estimem la llibertat per damunt de tot, centrant-nos sempre en allò nuclear de les problemàtiques. Un exemple: cada vegada hi ha més gent que té clara l’estafa de la creació i el desenvolupament del Règim del 78 o Règim de restauració borbònica, tal i com s’explica en el llibre. Existeix, doncs, un punt vertebrador en tot això: el fet de voler construir una República Catalana -com a primer pas per acabar constituint el marc complet dels Països Catalans- capaç de trencar amb tot allò -extern i intern- que ens lliga a decisions que no hàgim pres les classes populars. L’U i el 3 d’octubre de 2017, a Catalunya es van viure uns dies clau en aquest aspecte i és dins d’aquest marc on neix la raó de ser i el camí a seguir dels CDR. Una nova llavor de lluita en la consciència col·lectiva que de ben segur persistirà, ja sigui amb aquestes sigles o amb altres formes d’organització necessàries.

Llavors de llibertat

El documental ‘Llavors de llibertat’, de David Andreu i Josep Sabaté, es podria resumir amb la famosa màxima: ‘Qui perd els orígens, perd identitat’. Ens fa partícips d’una necessària recuperació (i reivindicació) de la memòria o consciència col.lectiva sobre el llegat de l’independentisme nascut als anys 60, compromès a nivell de Països Catalans i inseparable de la lluita social i política de les classes populars. En aquest sentit, gent com Josep de Calassanç Serra ‘Cala’ són part important d’aquesta memòria a reivindicar, sobretot en aquests moments actuals.