Category Archives: Opinió

Reflexió al voltant de l’accident a l’empresa petroquímica de Tarragona IQOXE (14/01/2020)

Amb les flames encara cremant a causa de l’accident a l’empresa petroquímica IQOXE, em disposo a apagar un moment el mòbil, la ràdio, la tele, i tots els mitjans d’informació/manipulació per intentar tenir una idea al respecte:
D’entrada, estar al costat dels treballadors que han patit les conseqüències de l’explosió i de les seves famílies i amics, així com també de la víctima de l’edifici de Torreforta i de tots els afectats. Agraïment infinit als treballadors del servei de bombers i protecció civil i que encara estan treballant a la zona. Per cert, veient les imatges de TV3, ha sigut totalment inadmissible que periodistes i membres de protecció civil no anessin amb màscara protectora durant les seves tasques; nul·la revisió, un cop més, de les mesures de seguretat laborals.
Jo me’n he assabentat gràcies a un tuït del @TGNdigital i a partir d’aquí ja ha sigut una cadena de missatges i informacions que intentaven estar actualitzats en tot moment del que estava passant.
Quan el servei d’emergències anunciava l’ordre de confinament de totes les poblacions de la zona del Camp de Tarragona se’n oblidaven d’activar les sirenes per avisar la població. Un fet que molta gent ha criticat públicament. On queda el PLASEQCAT en tot això? Per què si, en aquell moment, no sabien quina era la toxicitat del producte, no han activat les sirenes? Hagués sigut el més raonable. La gent s’ha sentit desemparada i sense saber què fer davant un succés d’aquest tipus.
A tot això, reconèixer l’esforç i la tasca dels mitjans públics de comunicació per informar de tot el què estava passant.
No cal dir que, de seguida, ha començat a treballar la màquina de blanquejament dels fets bolcant la perspectiva informativa en l’aspecte purament incidental de tot aquest assumpte. Amb la classe política representativa fent la seva tasca de cara a la galeria i fent veure que això és una cosa gravíssima, però demà ja serà història.
Sapigueu, gent d’ordre i sicaris del capitalisme, que demà tornarem a estar amb aquells que estan denunciant, des de fa molt temps, el risc que comporta per a la població tenir aquesta indústria al costat mateix de les nostres llars: una de les fonts contaminants més importants i més greus del nostre país, amb una opacitat històrica a l’hora d’informar a la població sobre la qualitat de l’aire que aquesta indústria provoca -Ballesteros style-, de les conseqüències que aquesta contaminació té sobre la salut, i del risc químic accidental irreversible. Un cop més, parlem d’un sistema, el capitalista, on empreses amb posicions de poder aconsegueixen els favors de la classe política.
Us emplaço a veure aquests dos documentals excel·lents on queda palès el problema que patim, originàriament des del règim franquista i també des del pujolisme:
—
La vall del Francolí. L’alè del Camp.
De @La_Directa i @saurinesdocs:
—
És a l’aire.
D’@uncaprichode:

Documental: La Vall del Francolí – L’alè del camp

La cooperativa audiovisual Saurines publica en obert el documental La Vall del Francolí. L’alè del camp, on al llarg de cinquanta minuts s’explica en profunditat i amb diversitat de veus la problemàtica mediambiental i sobre la salut que provoca la presència de la petroquímica des de fa dècades al Camp de Tarragona.

Anotacions respecte al llibre de Xavier Milian ‘El Poder del Poble. L’autoorganització veïnal dels CDR’ Sembra llibres – febrer 2019

el-poder-del-poble

Després d’haver llegit el llibre, m’agradaria subratllar alguns aspectes interessants seguint la voluntat d’ampliar el debat tal i com proposa l’autor. Primer de tot, apuntar que aquest llibre està dividit en dues parts diferenciades.
La primera part és una síntesi dels principals esdeveniments succeïts fins la data de publicació del llibre que ens serveix per posar-nos en el context actual, i la segona part remarca, d’una banda, la rellevància històrica de l’existència dels CDR en el marc del fet democratitzador i de sobirania popular, i per altra banda, aprofundeix en alguns dels requisits necessaris per a un millor funcionament intern.
Agraeixo a l’autor el fet d’haver repassat cronològicament les diferents etapes i moments viscuts d’uns anys ençà a la primera part del llibre, com a lector és molt gratificant rememorar uns fets recents que, per bé que alguns d’ells els tenim presents en la memòria, n’hi pot haver d’altres que no recordem prou bé o senzillament faci temps que no en sentíem a parlar d’ells, i a més, des d’una perspectiva cronològica, cosa que ens ajuda a entendre el desenvolupament històric.
Certament, hi ha gent que té -tenim- molt assumida la idea que l’immobilisme dels poders establerts esdevé còmplice de voluntats poc regeneradores pel què fa a la intenció d’un apoderament popular real; o dit d’una altra manera, des de fa molt temps existeixen els focus de poder -digues-li institució, digues-li grans lobbys empresarials- que s’han dedicat a no permetre que les decisions importants en molts aspectes socials -polítics, econòmics, ecològics, etc.- que ens afecten a les nostres vides, es decideixin d’una manera realment democràtica i pensant sempre en el benefici col·lectiu de la majoria de població. Així doncs, i en relació a això, és estrictament necessari assumir una posició de clara consciència i de lluita constant en defensa dels nostres interessos com a poble, com a classe treballadora, i com a persones que estimem la llibertat per damunt de tot, centrant-nos sempre en allò nuclear de les problemàtiques. Un exemple: cada vegada hi ha més gent que té clara l’estafa de la creació i el desenvolupament del Règim del 78 o Règim de restauració borbònica, tal i com s’explica en el llibre. Existeix, doncs, un punt vertebrador en tot això: el fet de voler construir una República Catalana -com a primer pas per acabar constituint el marc complet dels Països Catalans- capaç de trencar amb tot allò -extern i intern- que ens lliga a decisions que no hàgim pres les classes populars. L’U i el 3 d’octubre de 2017, a Catalunya es van viure uns dies clau en aquest aspecte i és dins d’aquest marc on neix la raó de ser i el camí a seguir dels CDR. Una nova llavor de lluita en la consciència col·lectiva que de ben segur persistirà, ja sigui amb aquestes sigles o amb altres formes d’organització necessàries.

Llavors de llibertat

El documental ‘Llavors de llibertat’, de David Andreu i Josep Sabaté, es podria resumir amb la famosa màxima: ‘Qui perd els orígens, perd identitat’. Ens fa partícips d’una necessària recuperació (i reivindicació) de la memòria o consciència col.lectiva sobre el llegat de l’independentisme nascut als anys 60, compromès a nivell de Països Catalans i inseparable de la lluita social i política de les classes populars. En aquest sentit, gent com Josep de Calassanç Serra ‘Cala’ són part important d’aquesta memòria a reivindicar, sobretot en aquests moments actuals.

Si la tauromàquia és art, el canibalisme és gastronomia…

28/07/2010: Amb 68 vots favorables, 55 de contraris i 9 abstencions, el Parlament de Catalunya ha aprovat l’abolició de les corrides de toros al nostre país a partir de l’1 de gener de 2012. Gràcies a la Plataforma Prou es van reunir 180.000 signatures que van servir per a que avui el món sigui una mica millor.

Un gran dia, un bon començament…

Un cop finalitzades les consultes, m’agradaria deixar constància d’algunes reflexions al respecte. Primer cal dir que més avall podeu trobar tota la informació dels resultats a l’enllaç Consulta sobre la independència. Cadascú n’extreurà les conclusions que vulgui, segons la seva manera de pensar, o sigui que pel que fa a mi aquestes són les meves: Primer de tot, voldria remarcar l’excel.lent treball organitzatiu de la plataforma Reus decideix demostrant una molt digne rigorositat democràtica, esforç persistent, i un exercici cívic innegable. Aquell dia de febrer, en el que el Barça va venir a entrenar a l’estadi del Reus, no vaig dubtar en fer-me voluntari ja que estava totalment d’acord amb el plantejament de la consulta. Molta gent voliem que ens ho preguntessin si volíem que la nació catalana esdevingués un Estat independent dins la Unió Europea, i per fí algú ens ho preguntava; no cal dir que la gent que no va anar a votar va demostrar no tenir opinió personal, i els polítics “oficials” que van difondre l’abstencionisme no tindràn credibilitat democràtica quan més endavant demanin el vot. El segon punt que vull expressar és de caràcter emotiu, i fa referència al dia 25A, el dia de la consulta, on jo vaig tenir l’oportunitat de poder estar en una mesa electoral veient a reusencs i reusenques de totes les edats il.lusionant-se en el moment de dipositar el sobre a l’urna. Va ser realment especial poder veure a la gent expressar de manera lliure la seva intenció de vot. Aquest fet és importantíssim valorar-lo, i més venint d’una iniciativa totalment aliena als polítics amb el sobreesforç que això comporta, una iniciativa del poble i tremendament cívica. Per tant, enhorabona a tots els votants, participants i col.laboradors per fer possible el dret a decidir.

El 25 d’abril vota, expressa la teva opinió

Us animo des d’aqui a expressar la vostra opinió.
Aneu a votar el 25 d’abril.

—————————————————————————————————

Article del filòsof Josep María Terricabras
per a la revista El temps :

– El dret de decidir –

Des que el 13 de desembre es va fer a Arenys de Munt la primera consulta popular sobre la independència de Catalunya, ja hem tingut una segona onada de consultes i ens acostem a la tercera, el 25 d’abril. Alguns troben que aquesta iniciativa és poc important, perquè només és simbòlica. Francament, no sé com s’ho miren. Allò que és simbòlic és poc important? Des de quan? És per això que el nou govern del País Basc ha fet una comprada massiva de banderes espanyoles i les ha penjades a cada cantonada? Ho ha fet perquè és poc important? Que Catalunya s’anomeni, o no, nació al preàmbul de l’Estatut, sense valor jurídic, només amb valor simbòlic, és poc important? Per això fa gairebé quatre anys que ho discuteixen una colla de jutges que s’hi han encaparrat? La primera onada d’Arenys de Munt va engegar una marea de grans dimensions que pot esdevenir tsunami. Estaria bé, certament, que la participació hi fos més elevada. Però, d’això, no en tenen pas la culpa els qui voten sí, sinó, en bona part, els qui votarien no però s’abstenen d’anar a les urnes. Per què? Perquè saben que és important d’anar-hi, perquè saben que el gest compromet, tant si és per al sí com per al no. De fet, aquest és un cas molt interessant d’un fenomen força més ampli. Tots ens omplim la boca reclamant drets que no podem exercir, hi ha molts documents internacionals –entre els quals la Declaració Universal de Drets Humans– que reconeixen molts drets als ciutadans que acaben essent només drets teòrics, perquè ni l’habitatge ni l’educació ni el treball no són drets que pugui exercir la majoria de la població mundial. I és que, quan es parla de drets, també s’hauria de parlar del poder que es té, o no es té, per a exercir aquests drets. Un dret que no es pot exercir no és cap dret, sinó una enganyifa o un placebo. Per això és tan important que els qui reclamem el dret de decidir hàgim fet un pas més i hàgim trobat la manera d’anar concretant aquest dret. Que alguns partits en recelin o s’hi oposin resulta insultant per a un demòcrata. Són els mateixos que troben fantàstic que es vagi a votar un Estatut que potser serà lletra morta o que es voti una Constitució Europea que efectivament va acabar en no-res. Quan ells ho diuen, els drets i els vots són de debò. Quan ells s’hi oposen, són de fireta. Ha arribat l’hora que es comenci a entendre que allò que és de debò és allò que el poble decideix, que els drets s’exerceixen i que la democràcia no és un règim alimentós sinó un exercici de poder.

Per la correcció a la V.O.S.C.

La tradició d’afavorir el doblatge perviu a l’estat espanyol d’ençà que al 1.941 el govern de Franco va promulgar una llei de defensa de l’idioma a la producció cinematogràfica, basada en una similar de Mussolini. El propòsit de la llei era, a més d’imposar un sistema lingüístic unificador, propiciar una censura de control de la producció i la projecció. Ara, el conseller Tresserras vol equiparar justament la oferta als cinemes 50% en català i 50% en espanyol, per a que cadascú pugui triar lliurement l’idioma. Aquest gest, encertat i just al meu entendre, s’ha de completar amb el canvi del doblatge per la versió original subtitulada a fí de tractar el setè art d’una manera fidel al contingut dels cineastes. L’arrelada mala costum social i altres aspectes polítics faràn d’aquesta una dura lluita per aconseguir la correcció necessària als cinemes.

Nota de condol per Pepe Rubianes

Gràcies Pepe per ser com eres, un actor còmic formidable i una persona entranyable i humanista.