L’art de la comèdia

L'art de la comèdia, d'Eduardo de Filippo

L’art de la comèdia
TNC

Autor: Eduardo De Filippo
Direcció: Lluís Homar
Intèrprets: Lluís Homar (Oreste Campese, actor, director de la companyia), Pau Viñals (Veronesi, guàrdia), Victòria Pagès (Palmira, mestressa d’hostal), Joan Carreras (S’Excel.lència De Caro, prefecte), Lluís Villanueva (Giacomo Franci, el seu secretari), Roger Casamajor (Quinto Bassetti, el metge), Andreu Benito (Mossèn Salvati), Mar Ulldemolins (Lucia Petrella, la mestra), Oscar Valsecchi (Gerolamo Pica, el farmacèutic), Eduard Muntada (Un home de muntanya), Victòria Pagès (La seva dona), Quimet Pla (El sagristà).

El director artístic del TNC, Xavier Albertí, s’ha encarregat de la traducció al català d’aquesta obra escrita el 1964 pel dramaturg napolità Eduardo De Filippo (1900-1984). Tot un encert d’obra, completa en molts aspectes, sobretot per la simbiosi de divertiment vodevilesc amb la reflexió serena i contundent sobre el tracte de la educació i la cultura per part de l’Estat -tant és, italià, espanyol, o qualsevol altre- en comparació amb altres ministeris. És en aquest sentit que el text escrit per Paul Ginsborg -historiador i teòric polític anglès nacionalitzat italià- en el programa de mà del TNC s’hi escau especialment: «En els vint anys que van de 1950 a 1970, la renda per càpita va créixer a Itàlia més ràpidament que en qualsevol altre país europeu. […] Aquestes millores en els estàndards de vida van ser enormement benvingudes. Tanmateix, cal assenyalar que el model de desenvolupament a Itàlia, com molts altres, està mancat de la dimensió de responsabilitat col.lectiva. L’Estat va jugar un paper important a l’hora d’estimular el ràpid desenvolupament econòmic dins el marc capitalista, però no es va preocupar per gestionar les conseqüències socials. En absència de planificació, d’educació cívica, i dels serveis públics més elementals, les famílies individuals, particularment les de classe mitjana, van cercar la salvació en la despesa privada i el consumisme: anar a treballar en cotxe, la sanitat i les escoles bressol privades, en absència de públiques. El miracle va ser per tant un assumpte exclusivament privat, que va reforçar la tendència històrica de cada família italiana a valdre’s per si mateixa el millor que pogués.»

Aquí, la versemblança o capacitat de semblar real, descrita per Xavier Albertí també en el programa de mà, pren força amb les implicacions ideològiques del personatge del prefecte o autoritat de l’Estat -magníficament interpretat per Joan Carreras, i amb la presència i complicitat del seu orgullós subaltern secretari, interpretat de manera solvent per Lluís Villanueva- quan s’evidencia el moll de l’os, la hipocresia inherent en ell quan reconeix finalment que això de l’art o la cultura del o pel poble és important però “evidentment” no tant com ho puguin ser altres ministeris. El missatge potent de l’obra ja comença des del principi, en el diàleg establert entre ell i Oreste Campeste, director de la companyia teatral, un del tot involucrat Lluís Homar. Finalment, el què demanava Oreste Campeste al prefecte no era cap altra cosa que assistís a l’estrena de l’obra teatral al poble, així el reconeixement social de l’acte cultural tindria més ressò. El despotisme del prefecte esclata després d’una -segurament massa extensa- conversa, dient-li que ell té coses més importants a fer que assistir a un acte de “pallassades banals”. A partir d’aquí, Oreste Campeste, l’adverteix que no se’n refiï de les pròximes visites ja que podrien ser actors i actrius de la seva companyia fent-se passar per: metge, mossèn, mestra, home de muntanya amb la seva dona, etc… I vet aquí la possible confusió, el possible engany; el vodevil servit en safata.

El muntatge, dirigit per Lluís Homar, no amaga tampoc barrejar ficció i realitat; a vegades fent aturades d’assaig o amb la intervenció de l’apuntador, produïnt en l’espectador una estranya sensació que allò que estem veient afecta innegablement a les nostres vides. Cal dir també que el treball interpretatiu de tot l’elenc està marcadament tocat per la brillantor de la professionalitat, tota una sort tenir al nostre país un planter tan impressionant d’actors i actrius.

_________________________________

Col.loqui de ‘L’art de la comèdia’ amb Josep Maria Fonalleras:

Anuncis
Published in: on 1 Març 2015 at 8:19 pm  Feu un comentari  

La Cubana: Campanades de boda

Teatre Tívoli (Barcelona)

Published in: on 24 Març 2012 at 6:00 pm  Comentaris tancats a La Cubana: Campanades de boda  

Los miserables

-Temporada al Barcelona Teatre Musical-

Stage Entertainment España

“LOS MISERABLES, MÁS QUE UN MUSICAL, UNA LEYENDA”

Fitxa tècnica i artística:

Novel.la original: Víctor Hugo (1802-1885) / Música: Claude-Michel Shönberg / Lletra: Herbert Kretzmer / Text: Alain Boublil i Jean-Marc Natel / Material addicional: James Fenton / Traducció espanyola: Albert Mas Griera / Producció original adaptada: Trevor Nunn i John Caird / Orquestació original: Jhon Cameron / Nova orquestació: Chris Jahnke / Orquestació addicional: Stephen Brooker / Coreògraf: Michael Ashcroft / Projeccions: Fifty-Nine Productions / Vestuari addicional: Christine Rowland / So: Mick Potter / Il.luminació: Paule Constable / Diseny de vestuari: Andreane Neofitou / Diseny d’escenografia: Matt Kinley / Direcció: Laurence Connor i James Powell / Productors Estat Espanyol: Joop Van Den Ende i Julia Gómez Cora.

Repartiment:

Jean Valjean: Gerónimo Rauch / Javert: Ignasi Vidal /Thenardier: Enrique del Portal / Marius: Guido Balzaretti /Eponine: Lydia Fairen / Fantine: Virginia Carmona / Mne Thenardier: Eva Diago / Enjolras: Daniel Diges / Cosette:Talia del Val / Capataz, Brujón: Víctor Díaz / Montparnasse, Bamatabois: Paco Arrojo / Obispo, Combeferre: David Ordinas / Grantaire: Carlos Solano / Claquesosus: Álvaro Puertas / Babet: Alberto Aliaga / Feuilly: Guillermo Sabariegos / Joly: Edgar Martínez / Prouvaire: Diego Rodríguez / Legles: Marcos Pérez / Courfreyac: David Velardo / Trabajadora: Ruth Calvo / Madame: Adriana Vaquero / Señoras mayores: Malia Conde, Silvia Luchetti /Prostitutas: Elena Medina, Raquel Arcos, Xenia García, Ana San Martín / Capitán de baile: Ángel Saavedra / Swings:Lourdes Fabres, María José Lucas, Gonzalo Alcain, Santiago Cano / Gavroche: Blas Valverde, Manuel Ríos, Gaby del Castillo / Cosette niña: Catalina Smith, Naima Barroso, Noa Bodelo / Eponine niña: Elisa Komar, Chiruca Báez, Paula Coria.

Published in: on 17 Març 2012 at 6:37 pm  Comentaris tancats a Los miserables  

El cuadro o el principio del fin

Dissabte, 21 de gener, Versus Teatre (Barcelona)

El cuadro o el principio del fin
Text i direcció: Àlex Mañas
Repartiment: Victòria Boixadera, Olga Bernardo, Zaida Crespo, Mireia Farré, Marta Ossó, Mise Prados, Meritxell Termes, Joan Vall, Maria Viñas, Sara Ytchart. (Companyia: 9 flores y un capullo)

Més info a:
http://batecdecultura.wordpress.com/tag/el-cuadro-o-el-principio-del-fin/

Published in: on 21 gener 2012 at 11:39 pm  Comentaris tancats a El cuadro o el principio del fin  

Una altra cosa: Pepe Rubianes

Un remember-tv per començar l’any amb bon humor…:




Published in: on 10 gener 2012 at 9:53 pm  Comentaris tancats a Una altra cosa: Pepe Rubianes  

Le Grand Macabre

Dissabte, 19 de novembre, Gran Teatre del Liceu (Barcelona)

Música: György Ligeti
Llibret: György Ligeti en col.laboració amb Michael Meschke basat en una obra de Michel de Ghelderode
Director musical: Michael Boder
Director d’escena: Àlex Ollé (La Fura dels Baus) en col.laboració amb Valentina Carrasco
Escenògraf: Alfons Flores
Disseny de vídeo: Franc Aleu
Vestuari: Lluc Castells
Il.luminació: Peter van Praet
Nova coproducció: Gran Teatre del Liceu / Théâtre Royal Monnaie (Brussel.les) / Opera di Roma / English National Opera (Londres)

Repartiment: Werner Van Mechelen, Chris Merritt, Frode Olsen, Barbara Hannigan, Ning Liang, Brian Asawa, Simon Butteriss, Ana Puche, Inés Moraleda, Francisco Vas, Gabriel Diap, Miquel Rosales, Ramon Grau.

Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu.

Durada aproximada:
Acte I : 50 min
Entreacte : 30 min
Acte II : 70 min
Total : 2h 35 min

Òpera en dos actes. Llibret de György Ligeti en col·laboració amb Michael Meschke basat en una obra de Michel de Ghelderode. Música de György Ligeti. Estrenada a Estocolm el 12 d’abril de 1978. La versió revisada es va estrenar el 28 de juliol de 1997 a Salzburg. Estrena a Catalunya.

Le Grand Macabre, òpera del compositor hongarès György Ligeti basada en La Ballade du Grand Macabre de Michel de Ghelderode, fou estrenada a Estocolm el 1978 i ha obtingut un lloc molt estimable en el repertori líric contemporani. Des de la seva estrena, se n’han fet nombroses produccions als principals teatres d’òpera mundials. L’obra de Ghelderode (1934), inspirada en les danses de la mort medievals i la pintura flamenca (Pieter Brueghel i Hieronymus Bosch), fou convertida pel llibretista Michael Meschke i el mateix compositor en una brillant i exuberant peça de teatre de l’absurd, amb una gran càrrega irònica i grotesca, centrada en el tema de la fi del món, amb personatges pròxims al Grand Guignol, que el mateix Ligeti qualifica d’«apocalipsi còmica». La música és un brillant collage d’estils (de Monteverdi a Wagner i Verdi, passant per Beethoven i el món del jazz) amb l’orquestra ampliada per instruments insòlits (clàxons i altres elements de percussió), i amb alternança de passatges agressius i salvatges i lírics.

http://www.liceubarcelona.cat/detall-obra/obra/le-grand-macabre-1.html

Published in: on 19 Novembre 2011 at 11:00 pm  Comentaris tancats a Le Grand Macabre  

L’espera

Divendres, 04 de novembre, Teatre Bartrina (Reus)

Autor: Remo Binosi
Direcció i adaptació: Juan Carlos Martel Bayod
Intèrprets: Marta Marco, Clara Segura, Isabel Rocatti.
Traducció de l’italià: Carles Fernández Giua
So: Pepe Bel
Intèrpret clavicèmbal: Marju-Maret Vatsel Ojamäe
Durada: 1 h. 45 min.

Tres dones, tancades a l’escenari com en una presó, que es debaten soles entre el rebuig i l’afecte, l’engany i la solidaritat, fins a l’explosió de la tragèdia. Una època, a mitjans del 1700, un pretext per explicar, amb moralisme i costums del passat, una condició de solitud, d’abandonament, de predomini del més fort sobre el més dèbil i d’impossibilitat de decidir sobre la pròpia vida.
L’espera és la metàfora de la restricció dels individus a un rol, a una condició que no hem escollit i que no estimem.
L’espera és un viatge a l’infern de fer allò que un no vol fer i ser allò que un no vol ser, en el qual només el descobriment de l’amor farà remoure-ho tot violentament.
Remo Binosi

Published in: on 4 Novembre 2011 at 11:30 pm  Comentaris tancats a L’espera  

Cop de Rock

Dissabte, 24 de setembre, Teatre Victòria (Barcelona)

Cop de Rock

Companyia: Dagoll Dagom
Guió i Direcció: Joan Lluís Bozzo
Direcció Musical: Xasqui Ten i Toni Ten
Direcció Coreogràfica: Cristina Allande
Escenografia i projeccions: Alfons Flores
Intèrprets: Roger Berruezo (Roc), Mariona Castillo (Lluna), Jofre Borràs (Ramon), Albert Martínez (Pau), Paula Vives (Núria), Ona Pla (Júlia), Llorenç Santamaria (Luard), Mònica Vives (Pilar), Miquel Malirach (Joan), Eva Felicidad Espejo (Berta i Cíntia), Íngrid Domènech (Ivet i Presentadora), Ana Escrivá (Elena i Mosso d’esquadra), Jorge Velasco (Marc i Cover Roc), Nico Baumgartner (Productor i Charlie), Jordi Perramon (John i Mosso d’esquadra), Pablo Ibáñez (Narcís).

El musical amb les cançons del Rock Català bàsicament de la dècada dels 90 fins als nostres dies. Amb grups com: Sau, Sopa de cabra, Els Pets, Lax’n’Busto, Gossos, Brams, Whiskyn’s, Elèctrica Dharma, Duble Buble, Ja t’ho diré, etc…

Published in: on 24 Setembre 2011 at 10:40 pm  Comments (1)  

Geronimo Stilton el musical

Dissabte, 17 de setembre, Teatre Fortuny (Reus)

Autor: Geronimo Stilton (Elisabetta Dami)
Direcció: Àngel Llàcer
Compositor i director musical: Manu Guix
Guió: Enric Llort
Coreògraf: Pedro del Rey

Intèrprets:
Geronimo Stilton (Marc Pociello)
Scribacchinus Scribacchius (Enric Cambray)
Stria (Lloll Bertran)
Flordiana (Anna Ferran)
Boletus (Enric Boixadera)
Alys (Diana Roig)
Thalassa, Fritil·lària, Provolinda (Maria Cirici)
Gingebre, Pústula (Oscar Jarque)

Geronimo Stilton, és el director de l’Eco del rosegador, el diari més famós de Ratalona, capital de l’Illa dels Ratolins.
Gràcies a ell, descobrirem un món fantàstic on els somnis, la màgia, la música i la imaginació, són el fil conductor d’una història fascinant, que ens permetrà volar damunt del llom de Draghan – el drac daurat de l’arc de Sant Martí -, descobrirem quina és la Regla d’or de les Fades, la força de La Companyia, les males intencions de la bruixa Stria, la pudor que fan els Trols, ens farem amics de Cor Fort – el gegant del regne de les neus perpètues -, sabrem quines són les autèntiques intencions de Brases III, etc, etc, etc,… I tot això, i més, i més, i més, amb la finalitat de salvar a Flordiana, la reina de les fades. Una porta al món de la fantasia, oberta de bat a bat, on no hi ha límits d’edat per creuar-la.
http://www.geronimostiltonelmusical.com

Published in: on 17 Setembre 2011 at 3:04 pm  Comentaris tancats a Geronimo Stilton el musical  

Llum de guàrdia

Dissabte, 10 de setembre, Teatre Romea (Barcelona)

Llum de guàrdia

 Autors: Sergi Pompermayer i Julio Manrique

Direcció: Julio Manrique

REPARTIMENT:
Clara i Anna | Mireia Aixalà
Ivan Benet | Astor
Cristina Genebat | Mirta
Oriol Guinart | Àlex
Xavier Ricart | Charlie Marc Rodríguez | Abel
Andrew Tarbet | Josh

Sinopsi
14 de setembre del 2004.
Roda de premsa. Un grup d’artistes presenta la imminent estrena de l’espectacle “Xirgu” al Teatre Romea. Els seus membres mostren la seva millor cara davant els mitjans i es declaren satisfets amb l’espectacle que estan a punt d’estrenar. Un dels membres del grup, però, la Clara, una actriu-ballarina sordmuda, fa “esclatar” l’acte amb una sorprenent revelació: la llegenda segons la qual el fantasma de la mítica actriu catalana Margarida Xirgu es passeja pel Romea és certa. Ella ha vist el fantasma. I aquest li ha dit que l’espectacle no s’ha de representar. Malgrat les advertències de la Clara, la funció s’estrena. I la nit de l’estrena, es crema el teatre. “L’incendi del Romea” passarà a formar part, des d’aleshores, de la llegenda negra de la ciutat.14 de setembre del 2011 (set anys després).
El Romea segueix tancat, pendent de reformes. I el grup que integrava “Xirgu” s’ha desintegrat. Els seus components han seguit diferents camins, tots ells apartats de l’escenari. Una estranya maledicció sembla perseguir-los d’ençà de l’incendi. L’arribada a Barcelona, però, després de set anys d’absència, d’en Josh L. Franklyn, l’antic director de “Xirgu”, convertit ara en cineasta de culte del gènere de terror, canviarà les coses. Una sèrie d’estranyes i violentes coincidències tornarà a reunir el grup al voltant del vell teatre abandonat.

– programa –

Published in: on 10 Setembre 2011 at 11:55 pm  Comentaris tancats a Llum de guàrdia  

La nostra classe

Dissabte, 16 juliol 2011, Teatre Lliure de Gràcia (Barcelona)

Autor: Tadeusz Slobodzianek
Direcció: Carme Portaceli
Intèrprets: David Bagés, Rosa Boladeras, Jordi Brunet, Ferran Carvajal, Roger Casamajor, Lluïsa Castell, Gabriela Flores, Albert Pérez, Xavier Ripoll, Albert Triola.

El 1941, prop de 1.600 jueus van morir cremats a la localitat polonesa de Jedwbane. La versió oficial de la Història en va responsabilitzar els ocupants nazis, però dos estudis van demostrar que els autors de la massacre van ser, de fet, els mateixos companys i veïns de les víctimes. La nostra classe és una història escandalosa sobre la difícil relació entre els que es van tornar enemics sense cap raó personal, durant el segle xx, sobre la culpa col·lectiva, la veritat que ningú sembla tenir necessitat de conèixer i sobre la història que no pot ser jutjada, no pot tornar enrere i, moltes vegades, ni tan sols explicar-se.
– Carme Portaceli –

Published in: on 16 Juliol 2011 at 11:08 pm  Comentaris tancats a La nostra classe  

Desclassificats

25/06/2011 – Teatre Bartrina (Reus)
La periodista més prestigiosa del país s’enfronta a l’entrevista més difícil de la seva carrera: un cara a cara amb el President del Govern, presumptament implicat en un delicte aberrant. L’astut Secretari de Premsa del President farà tot el possible perquè l’entrevistadora dubti fins i tot d’ella mateixa. Sabrem finalment la veritat?

Published in: on 25 Juny 2011 at 11:03 pm  Comentaris tancats a Desclassificats  

Pedra de tartera

Divendres, 8 d’abril, Teatre Fortuny (Reus)

Autora: Maria Barbal
Adaptació teatral: Marc Rosich
Direcció: Lurdes Barba
Intèrprets: Àurea Márquez (Conxa), Roger Casamajor (Jaume, Mateu jove), Rosa Cadafalch (Tia Encarnació), Eduard Muntada (Oncle Ramon, Mossèn Miquel), Annabel Castan (Delina), Marina Barberà (Conxa adolescent, Elvira), Júlia Pedra / Marta Vidal / Carla Vives (Conxa petita, Angeleta).

Pedra de tartera va suposar el debut literari de Maria Barbal (Tremp, 1949), i ben aviat es va convertir en un text clàssic i un autèntic fenomen editorial en diversos països, amb més de cinquanta-cinc edicions en diverses llengües. Ambientat fonamentalment en el Pallars nadiu de l’autora, el llibre és el relat en primera persona de la vida de Conxa, que va des de començament del segle XX fins a la dècada de 1960. Un relat magnífic sobre la supervivència i el desarrelament.

Víctima passiva del seu temps, Conxa representa totes aquelles dones que, mentre la vida les obligava a callar, han vist com el temps passa per davant sense poder fer-hi res. A través de les seves paraules i, especialment, dels seus silencis, Barbal retrata la duresa de la vida d’una dona pagesa, mentre els ecos dels esdeveniments històrics que sacsegen el país, des de l’adveniment de la República fins a la dictadura, van arribant, a poc a poc, a les comarques del Pallars.

Amb direcció de Lurdes Barba i una nova adaptació teatral a càrrec de Marc Rosich, en la qual els temps de la novel·la travessen i conviuen en l’espai d’una cuina, aquest muntatge il·lumina un dels textos essencials de la literatura catalana contemporània amb el prisma dels records, els fantasmes, les pors i les esperances.

Pedra de tartera : 8

Published in: on 8 Abril 2011 at 9:00 pm  Comentaris tancats a Pedra de tartera  

Copenhaguen

Diumenge, 27 de març, Teatre Fortuny (Reus)

Autor: Michael Frayn
Direcció i Escenografia: Ramon Simó
Traducció: Llorenç Rafecas
Música original: Joan Alavedra
Intèrprets: Rosa Renom (Margrethe), Lluís Marco (Niels Bohr), Pere Arquillué (Werner Heisenberg)

Copenhaguen” ens parla d’una enigmàtica trobada que va tenir lloc a la capital de Dinamarca l’any 1941. En plena Segona Guerra Mundial, el científic alemany Werner Heisenberg viatja a Copenhaguen i aprofita per visitar el seu antic mestre i vell amic, el físic danès Niels Bohr. Per quins motius Heisenberg arrisca la seva vida per mantenir una conversa amb Bohr? S’han fet moltes especulacions sobre el diàleg que van mantenir aquests dos premis Nobel de física. Una trobada que deixa molts interrogants i només una certesa: aquelles hores que van passar junts van distanciar-los definitivament.
Aquesta peça de Michael Frayn va ser estrenada a Londres l’any 1998 i es va convertir en un èxit inmediat, confirmat per l’estrena a Broadway dos anys més tard i el Tony al millor text teatral de l’any.

Destacaria unes quantes coses d’aquest espectacle. Primer, reconèixer que el tema és realment interessant. L’energia atòmica i l’avenç científic és tractat aquí sota l’ombra sinistra de la nefasta utilització bèl.lica, amb la bomba atòmica com a màxim exponent. S’han de posar traves a l’evolució científica i al pensament evolitiu en tant hi ha una maliciosa utilització bèl.lica?. Segon, els intèrprets fan un treball excel.lent, i potser només hi retreuria una excessiva reiteració argumental, i també, segurament pel meu nivell científic, un llenguatge un pèl massa complicat.

Copenhaguen : 6

Published in: on 27 Març 2011 at 9:42 pm  Comentaris tancats a Copenhaguen  

Un mes al camp

Dissabte, 12 de març, Sala Gran TNC (Barcelona)

Autor: Ivan Turguénev
Direcció i dramatúrgia: Josep Maria Mestres
Traducció: Miquel Cabal Guarro
Versió: Joan Sellent
Escenografia: Pep Duran
Música original: Lluís Llach
Intèrprets: Sílvia Bel (Natàlia Petrovna), Oriol Agell, Míriam Alamany, Xavier Boada, Josep Manuel Casany, Tilda Espluga, Robert González, Max Jiménez, Carles Martínez, Joan Raja, Hans Richter, Adrià Roca, Carme Sansa, David Segú, Diana Torné, Ireneu Tranis, Alba Valldaura.

Al sortir de veure-la em vaig qüestionar si un dissabte a les cinc de la tarda és el millor moment per anar a veure un clàssic del teatre rus. Un minut després m’aturo, reflexiono, i acabo pensant que qualsevol hora és bona per a veure una bona obra de teatre. Per tant, si durant el primer acte em vaig avorrir bastant, i fins i tot em costava mantenir els ulls oberts, acabo pensant que, en menor o major grau, era responsabilitat del muntatge i no de la suposada hora de migdiada. En canvi, el segon acte el vaig trobar molt més viu, intens i interessant. Sílvia Bel i Carles Martínez es llueixen fent bones interpretacions i la música original de Lluís Llach es dedica a subratllar el classicisme de l’obra amb el violí com a instrument central. Cal mencionar també que, tot i haver reduït l’aforament de la sala per fer l’obra més propera al públic, es trobava a faltar més amplificació del so en les veus del repartiment, a vegades costava massa entendre les paraules dels actors. Important detall tècnic a tenir en compte.
Ivan Sergejevii Turguénev (1818-1883) va ser un escriptor rus de família noble. Començà la seva activitat literària els anys trenta, dins les tradicions postromàntiques, però es consolidà com a escriptor cap als anys quaranta, dins una línia més realista. Participà en els cercles literaris de tendència europeista de Peterburg, en els quals, principalment, es gestava l’escola realista.
Algunes de les obres literàries més representatives són:
– Apunts d’un caçador (1852)
– Diari d’un home superflu (1850)
– Un mes al camp (1850)
– Mumu (1854)
– Rudin (1856)
– Niuada de gentilhomes (1860)
– La vigília (1862)
– Pares i fills (1862)
– El fum (1867)
– Terra verge (1876)

Un mes al camp : 5

Published in: on 12 Març 2011 at 11:36 pm  Comentaris tancats a Un mes al camp  

Pluja constant

Dissabte, 29 de gener, Teatre Bartrina (Reus)

Autor: Keith Huff
Direcció: Pau Miró
Traducció: Ernest Riera

Intèrprets: Joel Joan (Denny) , Pere Ponce (Joey)

Un cop acabada la temporada a La Villarroel de Barcelona, arriba a la nostra ciutat aquest thriller policíac molt fosc que recorda a moltes de les sèries de TV i pel.lícules de cinema on els protagonistes són dos policies de Chicago, amics des de la infància, que comparteixen treball i vida personal. Es mouen pels barris més sinistres de la ciutat, amb personatges que, o bé són assassins en sèrie i psicòpates, o drogoaddictes, prostitutes, nens marginats, etc… Si a això li sumem el caràcter visceral i fora-de-la-llei sobretot d’en Jenny (Joel Joan) que no té cap problema en extorsionar prostitutes o disparar sense assegurar-se de la culpabilitat del retingut, amb els problemes amb l’alcohol d’en Joey (Pere Ponce) i la manca d’una llar que doni sentit a la seva vida, ens trobem amb un parell de polis que malviuen en un entorn gens favorable per aconseguir l’anhelat ascens a detectius i una vida menys dramàtica.
És un bon treball de direcció i interpretació amb diàlegs i monòlegs repartits per igual en un text molt ben descrit pel dramaturg nord-americà Keith Huff i amb la corresponent traducció al català per part d’Ernest Riera. Tot en una escenografia sòbria, només una taula d’escriptori, un arxivador, un parell de cadires, i molta pols, accentuant l’ambient més carregat i lúgubre. Potser només li retrauria un petit excés de text envers la necessitat de pauses per poder viure i païr el moment. Els drets d’aquesta història de dos policies al límit ja han estat comprats per a realitzar pròximament la versió cinematogràfica.
L’autor, Keith Huff (Chicago, 1966), és dramaturg resident al Chicago Dramatists, institut de dramatúrgia i interpretació. Es va llicenciar a la Universitat d’Iowa. Ha rebut nombrosos premis teatrals. D’entre els seus treballs més recents destaquen: Pursued by Happiness, Gray City, Dog Stories, Leon and Joey, Karaoke Night at the Hog i The Bird and Mr. Banks. Els seus últims treballs, The Detective’s Wife i Tell us of the Night, finalitzen la trilogia dels policies de Chicago que va començar amb A Steady Rain (Pluja constant).
Pluja constant : 7

Published in: on 30 gener 2011 at 11:27 pm  Comentaris tancats a Pluja constant  

L’hort dels cirerers

Divendres, 21 de gener, Teatre Fortuny (Reus)

Autor: Anton P. Txèkhov
Adaptació: David Mamet
Traducció: Cristina Genebat
Direcció: Julio Manrique

Repartiment:
Mireia Aixalà (Anya)
Gemma Brió (Dunyasha)
Cristina Genebat (Varya)
Montse Guallar (Lyubov Ranevskaya)
Oriol Guinart (Semeonov Pishkin)
Norbert Martínez (Yephikhodov)
Sandra Monclús (Charlotta)
Ferran Rañé (Leonid Gaev)
Xavier Ricart (Yasha)
David Selvas (Yermolay Lopakhin)
Enric Serra (Firs)
Oriol Vila (Petya Trofimov)
Marc Aguilar (Grisha i nen pobre)
Eneko Rodríguez (Grisha i nen pobre)

L’hort dels cirerers explica la història en clau de comèdia d’una família d’origen rus amb problemes econòmics però que no es preocupen per millorar la seva situació i evitar així la pèrdua de les propietats. Lopakhin proposa vendre la finca per salvar la hipoteca i convertir-la en una casa d’estiueig, això faria desaparèixer tot el patrimoni i la casa familiar. Txèkhov va mostrar que les persones no viuen grans tragèdies, ni conversen al voltant de temes universals, els personatges transcorren per situacions aparentment vulgars, el que amaga la trama de problemes que viuen els personatges en realitat.

Published in: on 24 gener 2011 at 7:53 pm  Comentaris tancats a L’hort dels cirerers  

Agost

Dissabte, 18 de desembre, Sala Gran TNC (Barcelona)

Autor: Tracy Letts
Direcció: Sergi Belbel
Repartiment: Jordi Banacolocha, Abel Folk, Montse German, Maife Gil, Anna Lizaran, Almudena Lomba, Òscar Molina, Clara de Ramon, Rosa Renom, Albert Triola, Manuel Veiga, Carles Velat, Emma Vilarasau.

Agost, de Tracy Letts (Tulsa, Oklahoma, 1965) arriba al TNC després d’haver obtingut un dels èxits més rotunds de l’escena de Broadway en aquests últims anys. Amb aquesta peça, Letts va assolir el Tony a la millor peça teatral i el prestigiós Premi Pulitzer l’any 2008.

Per abordar els conflictes, les tensions, les disfuncions i els fantasmes d’una família actual de l’Amèrica profunda, Letts fica en una coctelera i hi barreja sàviament els ingredients més diversos de la tradició dramàtica nord-americana i occidental: combina l’amargor espessa d’un Eugene O’Neill amb l’humor més efervescent de la comèdia popular anglosaxona, i a estones fins i tot és com si Eduardo De Filippo s’hagués reencarnat en un dramaturg nord-americà del segle XXI.

La desaparició del pare en circumstàncies misterioses obliga els membres d’una família a retrobar-se a la casa paterna, a Oklahoma. Aquesta excepcionalitat desencadena un seguit de situacions que oscil·len constantment entre la farsa i el drama, puntejades per uns diàlegs d’un enginy i una energia tan intensos com la xafogor d’agost. Letts retrata tres generacions d’una família del midwest americà, personatges alhora singulars i propers, sota la influència de Violet, la matriarca, una dona tan delirant com políticament incorrecta.

http://www.tnc.cat

Published in: on 20 Desembre 2010 at 5:15 pm  Comentaris tancats a Agost  

Gata sobre teulada de zinc calenta

Dissabte, 27 de novembre, Teatre Lliure de Gràcia (Barcelona)

Autor: Tennessee Williams
Adaptació lliure i direcció: Àlex Rigola
Traducció de l’anglès: Joan Sellent
Escenografia: Max Glaenzel
Intèrprets: Joan Carreras, Andreu Benito, Chantal Aimée, Muntsa Alcañiz, Ester Cort, Santi Ricart, Raffel Plana.

El 30 de setembre de 2010, el Teatre Lliure del Barri de Gràcia de Barcelona, va tornar a obrir després de les obres de remodelació. Tot i fer aroma de nou, no ha perdut el regust d’abans. D’alguna manera, podem dir que el Lliure torna als orígens, a la seu de la cooperativa La Lleialtat, on als anys 70 Fabià Puigcerver va decidir instal·lar-hi un teatre innovador i capdavanter. I aquesta Gata sobre la teulada de zinc calenta certament està a l’alçada d’aquesta reinauguració.

Cat on a Hot Tin Roof es va estrenar a Broadway el 1955 sota la direcció d’Elia Kazan, interpretada per Barbara Bel Geddes (Maggie), Ben Gazzara (Brick), Burl Ives (Big Daddy), Mildred Dunnock (Big Mama), Pat Hingle (Gooper) i Madeleine Sherwood (Mae).

El 1958 se’n va fer l’adaptació cinematogràfica dirigida per Richard Brooks amb Elizabeth Taylor (Maggie), Paul Newman (Brick), Judith Anderson (Big Mama), Jack Carson (Gooper), i Burl Ives i Madeleine Sherwood repetint paper.

Acotació de Tennessee Williams:
L’ocell que jo espero caçar en la xarxa d’aquesta obra no és la solució del problema psicològic d’un home determinat: el que intento capturar és la qualitat autèntica de l’experiència en un grup de persones, aquella interacció emboirada, parpellejant, evanescent ―i ferotgement carregada!― d’uns éssers humans vius dins el núvol de tempesta d’una crisi comuna. Convé deixar una certa part de misteri en el perfil dels personatges d’una obra, talment com queda una gran part de misteri sense revelar en el perfil dels personatges reals, fins i tot si es tracta de la revelació del propi caràcter. Això no eximeix el dramaturg del deure d’exercir l’observació i el sondeig tan a fons com legítimament pugui, però hauria d’allunyar-lo de conclusions massa “fàcils” i d’aquelles definicions massa esquemàtiques que fan que una obra de teatre sigui simplement això, una obra de teatre i prou, i no un esquer per capturar la veritat de l’experiència humana.

Published in: on 28 Novembre 2010 at 5:48 pm  Comentaris tancats a Gata sobre teulada de zinc calenta  

Misteri de dolor

Dissabte, 6 de novembre, Sala petita del TNC (Barcelona)

Autor: Adrià Gual
Direcció: Manel Dueso
Repartiment: Mercè Arànega, Maria Rodríguez Soto, Ernest Villegas, Xavier Ruano, Llorenç González, Miquel Bonet, etc.

L’obra va ser escrita el 1902, però aquesta representació desplaça la història cap a 1967-1970 per aproximar-la a l’espectador. Un triangle de passions i traïció. Mariagna és una dona de quaranta-tres anys, atractiva i poc convencional, que es casa en segones núpcies amb Silvestre, un home molt més jove. La parella viu amb Mariagneta, la filla del primer matrimoni d’ella, una noia de vint-i-dos anys que manté una intensa relació d’amor-odi amb la seva mare. En un espai domèstic petit i claustrofòbic, s’encendran passions de conseqüències imprevisibles.
Adrià Gual (Barcelona 1872-1943) va ser un artista de caràcter polifacètic que conrea el grafisme, les arts plàstiques, la poesia, el cinematògraf i, sobretot, el teatre. És el màxim exponent de la renovació de l’escena teatral catalana en el marc del moviment modernista. Convençut que el teatre és la síntesi de totes les arts, va fundar el Teatre Íntim el 1898 i va incentivar el teatre poètic i líric. Misteri de dolor, «drama de món», va ser escrit a París l’any 1902, i quan es va estrenar a Barcelona, a començament de 1904, va generar una forta controvèrsia.

http://www.tnc.cat

Published in: on 13 Novembre 2010 at 4:23 pm  Comentaris tancats a Misteri de dolor  
%d bloggers like this: