L’art de la comèdia
TNC
Autor: Eduardo De Filippo
Direcció: Lluís Homar
Intèrprets: Lluís Homar (Oreste Campese, actor, director de la companyia), Pau Viñals (Veronesi, guàrdia), Victòria Pagès (Palmira, mestressa d’hostal), Joan Carreras (S’Excel.lència De Caro, prefecte), Lluís Villanueva (Giacomo Franci, el seu secretari), Roger Casamajor (Quinto Bassetti, el metge), Andreu Benito (Mossèn Salvati), Mar Ulldemolins (Lucia Petrella, la mestra), Oscar Valsecchi (Gerolamo Pica, el farmacèutic), Eduard Muntada (Un home de muntanya), Victòria Pagès (La seva dona), Quimet Pla (El sagristà).
El director artístic del TNC, Xavier Albertí, s’ha encarregat de la traducció al català d’aquesta obra escrita el 1964 pel dramaturg napolità Eduardo De Filippo (1900-1984). Tot un encert d’obra, completa en molts aspectes, sobretot per la simbiosi de divertiment vodevilesc amb la reflexió serena i contundent sobre el tracte de la educació i la cultura per part de l’Estat -tant és, italià, espanyol, o qualsevol altre- en comparació amb altres ministeris. És en aquest sentit que el text escrit per Paul Ginsborg -historiador i teòric polític anglès nacionalitzat italià- en el programa de mà del TNC s’hi escau especialment: «En els vint anys que van de 1950 a 1970, la renda per càpita va créixer a Itàlia més ràpidament que en qualsevol altre país europeu. […] Aquestes millores en els estàndards de vida van ser enormement benvingudes. Tanmateix, cal assenyalar que el model de desenvolupament a Itàlia, com molts altres, està mancat de la dimensió de responsabilitat col.lectiva. L’Estat va jugar un paper important a l’hora d’estimular el ràpid desenvolupament econòmic dins el marc capitalista, però no es va preocupar per gestionar les conseqüències socials. En absència de planificació, d’educació cívica, i dels serveis públics més elementals, les famílies individuals, particularment les de classe mitjana, van cercar la salvació en la despesa privada i el consumisme: anar a treballar en cotxe, la sanitat i les escoles bressol privades, en absència de públiques. El miracle va ser per tant un assumpte exclusivament privat, que va reforçar la tendència històrica de cada família italiana a valdre’s per si mateixa el millor que pogués.»
Aquí, la versemblança o capacitat de semblar real, descrita per Xavier Albertí també en el programa de mà, pren força amb les implicacions ideològiques del personatge del prefecte o autoritat de l’Estat -magníficament interpretat per Joan Carreras, i amb la presència i complicitat del seu orgullós subaltern secretari, interpretat de manera solvent per Lluís Villanueva- quan s’evidencia el moll de l’os, la hipocresia inherent en ell quan reconeix finalment que això de l’art o la cultura del o pel poble és important però “evidentment” no tant com ho puguin ser altres ministeris. El missatge potent de l’obra ja comença des del principi, en el diàleg establert entre ell i Oreste Campeste, director de la companyia teatral, un del tot involucrat Lluís Homar. Finalment, el què demanava Oreste Campeste al prefecte no era cap altra cosa que assistís a l’estrena de l’obra teatral al poble, així el reconeixement social de l’acte cultural tindria més ressò. El despotisme del prefecte esclata després d’una -segurament massa extensa- conversa, dient-li que ell té coses més importants a fer que assistir a un acte de “pallassades banals”. A partir d’aquí, Oreste Campeste, l’adverteix que no se’n refiï de les pròximes visites ja que podrien ser actors i actrius de la seva companyia fent-se passar per: metge, mossèn, mestra, home de muntanya amb la seva dona, etc… I vet aquí la possible confusió, el possible engany; el vodevil servit en safata.
El muntatge, dirigit per Lluís Homar, no amaga tampoc barrejar ficció i realitat; a vegades fent aturades d’assaig o amb la intervenció de l’apuntador, produïnt en l’espectador una estranya sensació que allò que estem veient afecta innegablement a les nostres vides. Cal dir també que el treball interpretatiu de tot l’elenc està marcadament tocat per la brillantor de la professionalitat, tota una sort tenir al nostre país un planter tan impressionant d’actors i actrius.
_________________________________
Col.loqui de ‘L’art de la comèdia’ amb Josep Maria Fonalleras:
Jordi Olivé 