L’anarquia del silenci. John Cage i l’art experimental

Dissabte, 24 d’octubre, MACBA Museu d’art contemporani de BCN

El compositor nordamericà John Cage (1912-1992) va redefinir una pràctica radical de composició musical “experimental” que no sols va canviar el curs de la música i la dansa modernes, sinó que va configurar un nou horitzó per a l’art de la darreria del segle XX. Nascut a Los Angeles, Cage es va traslladar a Nova York a principi dels anys quaranta, va actuar en nombroses ocasions a Europa durant els cinquanta i es va fer un nom internacional a força de qüestionar contínuament les convencions de la música. La carrera de Cage, que es va allargar més de cinquanta anys, va donar lloc a nombroses innovacions formals, estructurals, temporals i tecnològiques que han esdevingut pedres angulars de la consciència contemporània.
A l’exposició, la seva trajectòria es desplega dècada rere dècada: de la música de percussió (anys trenta) a les composicions per a “piano preparat” (anys quaranta), les noves tecnologies (dels seixanta en endavant), fins arribar a la temàtica política que va informar les obres de les últimes dècades de la seva vida.

Si la paraula “música” es considera sagrada (…) la podem substituir per un terme més significatiu: organització del so.
John Cage, El futur de la música: Credo, 1940.

La mostra s’exhibeix des del 23/10/2009 fins el 10/01/2010.
+ info: www.macba.cat

Whiskyn’s

Dissabte, 26 de setembre, Plaça Mercadal (Reus)

Whiskyn’s decideix tancar la paradeta definitivament i ho fa acomiadant-se a Reus amb un directe especial, amb artistes i amics convidats: Lluís Gavaldà, Cris Juanico, Jofre Bardagí, Miquel Abras, Titot, etc… Bé, personalment he de dir que la meva opinió sobre el grup va canviar quan van editar el disc “On“. A partir de llavors ja no els vaig veure com un grupet de cançons senzilles i amb poca substància. A partir de llavors em van començar a agradar. És per això que en part penso que és una llàstima que decideixin plegar ara, quan tot just estàn treient al mercat els millors discs. En fí, què hi farem. La qüestió és el concert d’acomiadament, i he de dir que la qualitat de so va ser francament dolenta. No sé quin va ser el motiu, però és una llàstima que li passin aquestes coses a la música en directe. Després de començar amb un retard de 45 minuts, la gent ja estava entregada del tot al començar, però com ja he dit, la qualitat de so va fer que la gent patís una mena de coitus interruptus bastant molest. Les dues guitarres elèctriques van ser d’un eixordador metàl.lic tant abismal que van arribar a ser desagradables, o sigui que fatal. Pel que fa al repertori va ser complet (tot i que pel meu gust hi van faltar bones cançons com “Del sud” o “Isabel“). Al final, traca de cançons ballables i agraïments al públic pel suport rebut durant els 17 anys d’existència. Fins sempre, Whiskyn’s!

U2

Dijous, 2 de juliol, Camp Nou (Barcelona)

U2 comença la gira mundial a Barcelona i ho fa amb dos concerts al Camp Nou (aquest va ser el segon). La gira anomenada 360º Tour fa referència a l’escenari rodó visible des de qualsevol punt de l’estadi. Un escenari majestuós inspirat en l’obra de Gaudí (La Sagrada Familia). El grup convidat van ser els escocesos Snow Patrol, un bon grup, però com tots els teloners, amb un relatiu protagonisme. A l’hora prevista van començar els U2 amb l’espectacularitat de llum i color impressionants, un so a estones estrident, però en conjunt un concert fantàstic, sobretot gràcies al setlist, amb una bateria de cançons que ja formen part de l’univers sonor de molta gent:
01. Intro
02. Breathe
03. No line on the horizon
04. Get on your boots
05. Magnificent
06. Beautiful day + Here comes the sun
07. I still haven´t found what I´m looking for
08. Desire + Billie Jean + 
Don’t stop til you get enough (Michael Jackson)
09. Party Girl
10. Electrical storm
11. Unknown caller (Barcelona, I know your name)
12. The unforgettable fire
13. City of blinding ligths
14. Vertigo
15. I´ll go crazy if I don´t go crazy tonight (remix)
16. Sunday bloody sunday
17. Pride
18. MLK
19. Walk on +
You´ll never walk alone (dedicada a Aung San Suu Kyi)
20. Desmond Tutu speech
21. Where the streets have no name
22. One
23. Ultraviolet
24. With or without you
25. I´ll go crazy if I don´t go crazy tonight
26. Moment of surrender

Primavera Sound 2009

Dissabte, 30 de maig, Parc del Fòrum (Barcelona)

Michael Nyman (Auditori Fòrum)
Va aparèixer acompanyat per 11 músics de vent i corda, entre aquests un vistós baix elèctric. Va seure al piano de cua i va entrar en matèria amb un dels seus vaixells insígnia: “Chasing sheep is best left to shepherds“, la peça bandera de la pel·lícula El contrato del dibujante. Pompa repetitiva i barroquitzant segons els cànons del músic londinenc. Les aliances amb Peter Greenaway van marcar la pauta amb cites a Conspiración de mujeres i l’inquietant Fish beach. Nyman es va quedar sol al teclat i va recórrer a la partitura més comercial, El piano.
- J.B. d’El Periodico -

Neil Young (Escenari Estrella Damm)
El canadenc va retocar el repertori de la seva gira americana i va potenciar l’obra clàssica, potser com a deferència a una ciutat en la qual ha actuat amb comptagotes. La principal sorpresa va ser “Cortez the killer“, que va suplir la llarga i poderosa “Change your mind” i va portar amb ella la seva èpica i la seva denúncia de les aventures d’Hernán Cortés. Hi va haver rock rugós i de garatge (l’arrencada amb “Mansion on the hill“; “Cinnamon girl“), material que va airejar el seu costat dramàtic (un “Down by the river” per al record), vinyetes folk-rock amb la seva excel·lent banda de suport (“Unknown legend“, “Heart of gold“), un afinat préstec (“A day in the life“, dels Beatles, com a bis) i seqüències intimistes al piano, l’orgue i la guitarra. Entre aquests, un “Mother earth” en diàleg amb les forces de la creació i els calfreds de “The needle and the damage done“, homenatge als caiguts per l’altre cavall boig. El nou disc, Fork in the road, va quedar limitat a “Get behind the wheel“. Dos discs van marcar territori: Everybody knows this is nowhere (1969; tres cançons) i Harvest (1972; quatre). Però dues peces més van desviar la mirada cap a moments clau: “Hey hey, my my (Into the black)“, el ferotge himne de Rust never sleeps; el disc pont amb la generació punk, i “Rockin’ in the free world“, la proa de Freedom i manifest de l’etapa madura beneïda per la quinta del grunge i el rock alternatiu.
- J.B. d’El Periodico -

Sonic Youth (Escenari Estrella Damm)
El setlist va ser:
Brother James
Sacred Trickster
Hey Joni
No Way
Calming The Snake
Antenna
The Sprawl
Cross The Breeze
Anti-Orgasm
Leaky Lifeboat
What We Know
Tom Violence
Pink Steam
—
Bull In The Heather
Expressway To Yr Skull

Alvin Queen Trio

Dissabte, 18 d’abril, Teatre Bartrina (Reus)

Alvin Queen, bateria
Reginald Johnson, contrabaix
Ignasi Terraza, piano

Dins el marc del Festival de Jazz Reus 2009 es va programar aquest concert on vàrem poder gaudir de la qualitat d’aquest trio genial. Aquests músics de nivell ben reconegut ens van oferir un recital farcit de bons moments. Van acabar amb una fantàstica versió lliure del tema “Georgia on My Mind” (Hoagy Carmichael / Stuart Gorrell)

Joan Arnau Pàmies

Divendres, 20 de març, Auditori Higini Anglès (Reus)

Concert a dos pianos del Joan Arnau. Seguint amb la seva línia ja explorada en l’anterior concert (vegis l’anterior post) va separar el show en dos parts. La primera, pura improvització d’uns 20 minuts aprox., a estones evocant a Johann Sebastian Bach i a altres a Thelonious Monk, el mèrit rau en l’esforç i el talent en trobar les notes adequades per difondre expressió i emoció a parts iguals. A la segona part (la més polèmica) es va dedicar a interpretar temes de compositors contemporanis desconeguts pel gran públic, com són: Morton Feldman, Earle Brown i Juan Hidalgo, per acabar amb una composició pròpia del 2008 i com a colofó final una esplèndida peça del compositor britànic, anterior a Bach, Henry Purcell.

Sr. Chinarro

Divendres, 9 de gener, La [2] d’Apolo (Barcelona)

El grup sevillà liderat per Antonio Luque és (per a mí) de les propostes més interessants pel que fa al panorama del pop estatal. Amb bon humor i sense oblidar el bon ví, Sr. Chinarro va oferir un repertori basat en l’última etapa de la seva carrera: Ronroneando (2008) , El mundo según (2006), El fuego amigo (2005), una etapa amb un so no tant dens i fosc com en els seus inicis (tot i que va acabar amb “Merche” un clàssic del 2001). La sala (petita) es va omplir de gom a gom i de pop amb cançons com: El gran poder, El rayo verde, Gitana, Los ángeles, Del montón , o Militar (la cançó protesta). El grup convidat era: Extraperlo, un grup barceloní amb un pop llatí molt caribeny, una proposta diferent i divertida sinó fós pels problemes tècnics que van patir amb l’amplificador.

Música Finesa (Sibelius i Saariaho)

Dissabte, 29 de novembre, L’Auditori (Barcelona)

Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC)
Director: Ernest Martínez Izquierdo
Flauta: Camilla Hoitenga
Mezzosoprano: Monica Groop

Obres primera part:
Jean Sibelius: En Saga, op. 9 (1892, rev. 1902)
Kaija Saariaho: Aile du songe per a flauta i orquestra (2001)
Obres segona part:
Jean Sibelius: La filla de Pohjola, op. 49 (1906)
Kaija Saariaho: Cançons d’Adriana (2006)

Nota del programa de mà de Víctor Estapé:
Fa pocs anys el coneixement internacional de la música finesa es limitava a Sibelius, però és prou sabut que a les darreres dècades aquesta situació ha canviat espectacularment. Esmentar noms com els d’Einojuhani Rautavaara, Magnus Lindberg o Kaija Saariaho, entre altres, és suficient per demostrar que Finlàndia ha esdevingut l’origen de molta de la música contemporània més interessant i més difosa.

Mercury Rev

Dijous, 27 de novembre, Espacio Movistar (Barcelona)

Mercury Rev ha tret 2 discs aquest 2008, un és “Snowflake Midnight” i l’altra “Strange Attractor“, aquest últim es pot descarregar gratuïtament registrant-se al seu web. Al concert van presentar “Snowflake Midnight“, un disc que s’allunya de l’estil més convencional per anar al camp més electrònic i experimental. M’agrada molt que el grup conservi aquesta dèria per fer coses alternatives i diferents, reinventant-se i apostant per la renovació. No puc deixar de recomanar el disc, com tampoc puc deixar d’afirmar que aquest concert el recordaré positivament durant bastant de temps. Aquesta ja és la tercera vegada que els veig en directe, (primer va ser a Razzmatazz 1, després al Primavera Sound del Fòrum) i puc afirmar que no han perdut l’interès ni la qualitat des d’el primer dia que els vaig escoltar. Cançons que formen part ja del meu cançoner particular com “Holes”, “The Dark is Rising”, “Little Rhymes”, o “Goddess On A Hiway” van sonar al costat de cançons de l’últim disc com “Snowflake in a Hot World”, “People Are So Unpredictable”, o “Senses On Fire” que va tancar una nit màgica.

Joan Arnau Pàmies

Dimecres, 26 de novembre, Sala Xavier Turull
de l’Escola de Música (Salou)

La Regidoria de cultura de l’Ajuntament de Salou va organitzar aquest concert dins del Cicle de Joves Intèrprets per a promocionar els nous talents dins de l’àmbit musical. La fantàstica sala triangular, amb una acústica perfecte, ens va servir per escoltar amb tota mena de detalls la interpretació al piano del Joan Arnau. Un concert que es va dividir en dues parts. A la primera part, vàrem poder gaudir d’un recull de 10 aforismes (partint de 10 petits temes, desenvolupar-los d’una manera totalment improvitzada). És frepant la connexió que existeix entre espectador i músic en aquest tipus d’interpretacions. Òbviament és el músic qui fa l’esforç de crear sonoritats coherents en directe, però aquesta experiència també la viu l’espectador, que segueix en tot moment al músic en aquesta recerca de bellesa en forma de sensacions musicals, fent que la música sigui viva (i lliure) en aquell precís instant. La segona part va ser un recull d’interpretacions lliures de diversos standards, començant pel Concierto de Aranjuez (Joaquin Rodrigo), I Loves You, Porgy (George i Ira Gershwin / DuBose Heyward), Over The Raimbow (Harold Arlen i Yip Harburg), etc.. En definitiva, un molt bon concert que ens va fer sentir la música més personal del seu repertòri.

Sigur Rós

Dijous, 13 de novembre, Sala Sant Jordi Club (Barcelona)

Descobrint el que és, sens dubte, un dels discs de l’any, el fantàstic “með suð í eyrum við spilum endalaust“, vaig decidir assistir al concert que farien a Barcelona els islandesos. Tot i ser entre setmana, hi havia d’anar, o sigui que d’entrada aquest disc és la garantía de la decisió. Els teloners For a Minor Reflection eren un grup noise (que em van recordar per moments a la fórmula ja coneguda tipus Mogwai) no van estar malament del tot. Però res a veure amb el plat fort, Sigur Rós van fer vibrar per dins al respectable com pocs. La sala, amb el cartell d’entrades exhaurides, tot i tenir un bon so, no era la més adient per un concert com aquest on has de parar atenció a tots els detalls de la música incluint els emocionants silencis. La pròxima vegada espero veure’ls en un auditori o en un lloc més còmode. Vull mencionar la qualitat dels músics ja que van executar les cançons amb total perfecció. Sembla que la veu de Jónsi Birgisson tenia una lleugera afonia, però ni es va notar. Cantar en islandès també ho feia més especial. En fí, que va ser un concertàs delirant.

Brad Mehldau & Joshua Redman Duo

Diumenge, 9 de novembre, L’Auditori (Barcelona)

En el cas de Brad Mehldau (piano) i Joshua Redman (saxo tenor), la suma d’1+1 pot fer molt més que 2. Si als anys 90 el saxofonista es va erigir com una jove figura disposada a prendre el relleu dels grans jazzistes, una dècada després Mehldau és un dels pocs artistes de la seva generació capaços d’omplir com a cap de cartell dels grans esdeveniments jazzístics. A més, el pianista sempre ha reconegut la influència que li va deixar Redman: la seva curta però incisiva participació en el quartet del saxofonista li va servir -diu ell mateix- per aprendre a liderar de veritat un grup. L’actuació, pel treball de recerca musical, per les textures, pels colors (destaco el metall de Redman: espectacular), per la sobrietat de Mehldau, per la bona quimica entre els dos, per la sonoritat perfecte de L’Auditori i per la butaca a cinquena fila, es comfirma com una de les actuacions jazzístiques més importants de l’any.

Lacrimosa

Dissabte, 18 d’octubre, Sala Bikini (BCN)

La banda de Tilo Wolff i Anne Nurmi tornen a Barcelona amb un concert a la petita sala Bikini i amb una qualitat sonora excel.lent. Un concert en el que destacaria el repertori, format per una recopilació d’èxits i amb la inclusió de (al meu entendre) les millors cançons del grup: Halt mich, Lichtgestalt, Apart, Schakal, Alles Lüge, Kabinett der Sinne, Alleine zu zweit, i sobretot Not Every Pain Hurts. Potser hi havia gent que volía escoltar nou material, però, per a mi, aquesta recopilació de les millors cançons ja m’ha servit per sortir del concert més que satisfet. Fins la pròxima!

Albert Pla

Dissabte, 27 de setembre, Teatre Bartrina (Reus)

Albert Pla presentant el seu últim disc “La diferencia”. Damunt l’escenari un rafal amb llumetes que anàven canviant de color segons el contingut del discurs, una màquina de fum, i un reproductor ple de botonets que apretava quan volía acompanyament musical. Aquest sabadellenc ens transporta al món de l’innocent que pot tenir “malos pensamientos” i transformar-se en una bèstia. L’espectacle és practicament teatre musicat ja que l’expressió i les converses amb el públic són igual d’importants que la música o la lletra. Tot forma part de l’univers eclèctic d’Albert Pla.

Primal Scream – Antònia Font

Dissabte, 20 de setembre, Antiga fàbrica Estrella Damm (BCN)

Un cop em vaig trobar amb mon germà, li vaig haver d’explicar la diferència entre dreta i esquerra (i no parlo metafòricament), a vegades costa entendre les coses.. sobretot si es tracta de trobar-nos enmig d’un concert relativament multitudinari parlant per mòbil. Vaig arribar tard i això em va fer perdre el primer dels tres concerts que s’havien organitzat per les festes de la Mercè en aquell escenari: Mishima, que pel que em va dir va estar força bé. Vaja, llàstima! una altra vegada serà. Després van començar els Antònia Font oferint un concert amb repertori ja clàssic però animat i eficient. I per acabar, va ser el torn dels escocesos Primal Scream on un cop més van demostrar ser uns autèntics genis del Rock energètic amb majúscules. La descàrrega adrenalítica i original pel contingut de formes i ritmes diversos anant cercant sonoritats dins l’univers elèctric van fer trontollar el carrer Rosselló al costat mateix de l’antiga fàbrica de cervesa. Concertàs.