Stokölm

Dissabte, 4 de juliol, Teatre Borràs (Barcelona)

Autor: John Osborne “Look Back in Anger”
Una adaptació de Miguel Casamayor i Marc Martínez
Direcció: Marc Martínez
Repartiment: Andrés Herrera, Rosa Boladeras, Cristina Gàmiz, Juan Carlos Vellido.

Stokölm és una fantàstica adaptació de Miguel Casamayor i Marc Martinez sobre l’obra del dramaturg anglès John Osborne “Look Back In Anger” del 1956 (es va fer també una versió cinematogràfica al 1958 protagonitzada per Richard Burton). Mirant la cartellera teatral de la ciutat vaig topar amb aquesta obra de teatre i em vaig decidir a anar-la a veure. Que si va valer la pena? i tant!. Hi destaco dues coses: primer, el magistral treball interpretatiu de tots, sobretot l’incansable Andrés Herrera, on poques vegades he vist un actor on s’hi deixi la pell així per extreure en pròpia persona totes les explosions/sensacions/emocions HUMANES que pateix i ha patit com a conseqüència del seu caràcter incomformista. I, sobretot, també en destacaria els temes parlats. El joc/necessitat de la comunicació humana és a vegades realment difícil, això barrejat amb l’entorn politico/social ple d’hipocresies i banalitats on els/ens ha tocat viure ho fa més difícil. Crisi? sí, però no només econòmica, sinó de valors, d’uns valors que serveixin per implantar la decència al món. Una decència que ha de servir per a combatre les oligarquies i per recuperar l’esperit de societat menys individualista. Aquesta obra és un crit de ràbia i autoreflexió sobre si volem ser així o canviar alguna cosa potser. Teniu de temps fins el 26 d’aquest mes, hi seràn benviguts els vostres comentaris.

La casa dels cors trencats

Diumenge, 31 de maig, Sala Gran TNC (Barcelona)

Autor: Bernard Shaw
Direcció: Josep Maria Mestres
Int.: Sílvia Bel, Pep Cruz, Carme Elias, Abel Folk, Carme Fortuny, Pep Anton Muñoz, Santi Ricart, Carles Sales, Artur Trias, Anna Ycobalzeta.

Fragments del Prefaci a l’obra (juny de 1919) :

La casa dels cors trencats és l’Europa de la cultura i del lleure d’abans de la guerra. Quan vaig començar a escriure aquesta obra encara no s’havia disparat cap tret, i tan sols els diplomàtics professionals i un petit grup d’aficionats a la política exterior sabien que les armes ja estaven carregades. Txèkhov, el dramaturg rus, va escriure quatre estudis dramàtics fascinants sobre La casa dels cors trencats, tres dels quals, L’hort dels cirerers, L’oncle Vània i La gavina, ja han estat representats a Anglaterra. Tosltoi, a Els fruits de la il·lustració, va retratar la casa en les seves formes més ferotgement despectives. Tolstoi no hi va posar ni un xic de simpatia: per a ell, aquella era la casa que representava una Europa amb l’ànima ofegada. [...]

L’alternativa a La casa dels cors trencats era Horseback Hall, un estable per a cavalls amb un annex per a les senyoretes i els senyors que els muntaven, els cercaven, en parlaven, els compraven i els venien, els hi dedicaven nou desenes parts del seu temps lliure, tot dividint la desena part restant en bones obres, en anar a l’església (una activitat que utilitzaven per substituir la pràctica religiosa), i participar en campanyes electorals (una activitat que utilitzaven per substituir la pràctica política). [...]

Al llarg del mig segle que va precedir la guerra, la civilització se n’ha anat en orris molt ràpidament sota la influència del pseudocientifisme, que ha resultat tan nefast com el calvinisme més obscur. [...]

La gent de la casa dels cors trencats, amb Butler i Bergson i Scott Haldane al costat de Blake i dels altres grans poetes a les seves prestatgeries (per no parlar de Wagner i dels altres poetes de la música), no estava tan encegada pel materialisme absurd de laboratori com la resta del món, mancat de cultura. Ara bé, com a lloc on s’hi duia una vida ociosa, la casa dels cors trencats era una casa que patia d’hipocondria, i sempre estava a la recerca de remeis. [...]

Tenien por dels despietats, però entenien que la crueltat era, com a mínim, eficaç. Mitjançant la crueltat es podien fer diners, mentre que l’amor l’única cosa que aconseguia era ratificar aquell refrany tan eufònic de Larochefoucauld: que molt poca gent s’enamoraria si no hagués llegit textos sobre l’amor. Els habitants de la casa dels cors trencats, així doncs, no sabien com viure, de manera que l’únic que els restava era vanagloriar-se, que si més no, sabien morir: una fita ben melancòlica.

Bernard Shaw

Traïció

Dissabte, 23 de maig, Teatre Bartrina (Reus)

Autor: Harold Pinter
Direcció: Carles Alfaro
Intèrprets: Francesc Garrido (Jerry), Vicenta Ndongo (Emma), Francesc Orella (Robert)

Betrayal es va estrenar a Londres l’any 1978. Ara ens ha arribat a la nostra ciutat la versió de Carles Alfaro on se’ns mostra la cronologia actualitzada, del 2007 al 1998. Dos íntims amics, Jerry i Robert, són editors. L’un va estudiar a Oxford i l’altre a Cambridge. Emma, la dona de Robert, dirigeix una galeria d’art, i Judith, l’altra muller, és metge i sabrem que de tant en tant s’entén amb algun col.lega. La peça és un retrocés per diverses etapes, des de 2007, quan l’Emma acaba de deixar al Robert i es troba amb en Jerry, el seu antic amant, fins a 1998, quan aquest, en una furtiva maniobra de seducció, declara la seva passió a la muller de l’amic. Entre totes dues dates passen nou anys de relacions clandestines en els quals la mentida, la simulació i el cinisme s’instauren entre tots tres.
Escenari sobri i minimal però enrevessat, en forma de laberint, com les relacions entre ells. El text de la nova versió fa que els actors deixin anar algunes frases en anglès, volent fer el paralel.lisme entre Londres i Barcelona, gens encertades al meu entendre, sonen postisses. Però, en general, el muntatge convenç per la seva força dramàtica i el treball interpretatiu.

La casa de Bernarda Alba

Dissabte, 2 de maig, Sala Petita TNC (Barcelona)

Autor: Federico García Lorca
Direcció: Lluís Pasqual
Repartiment: Núria Espert, Rosa Maria Sardà, Tilda Espluga, Rosa Vila, Marta Marco, Teresa Lozano, Nora Navas, Rebeca Valls, Almudena Lomba, Marta Martorell, Montse Morillo, Bàrbara Mestanza, i 29 veïnes més.

La disposició dels espectadors, un davant dels altres i en el context de l’obra, subtilment ens pot influenciar a pensar en les persones que no ens deixen respirar l’aire que necessiten els nostres pulmons, o en l’efecte mirall òbvi (i no només físic). El més comú és que un cop aconseguim respirar lliurement, es trobin a faltar les arrels necessàries per tirar endavant. Quan Lorca va escriure aquesta obra, la va subtitular amb “El poeta advierte que estos tres actos tienen la intención de un documental fotográfico”. Fotos que reflecteixen realitats contingudes en paraules, en frases escrites amb el blanc i negre del Guernica de Picasso. I és que aquesta és una història de repressió. Les normes estrictes de les costums socials implantades com un mur indestructible (amb la religió catòlica més inflexible com a principal factor) es personalitzen en la figura de Bernarda Alba, la mare de cinc filles que estàn absolutament desesperades per sortir de la casa, per aconseguir una vida lliure i amb emocions. Entre elles sorgiran enveges, sobretot pel nòvi permès a la germana gran. L’escena final tràgica ens deix la sensació de la corda més tibada que mai. Després, gran ovació cap a unes actrius excel.lents, i cap al muntatge en general: direcció, escenografia, vestuari, so i la il.luminació fantàstica de Maria Domènech (aai).

Sweeney Todd: El barbero diabólico de la calle Fleet

Dissabte, 11 d’abril, Teatre Apolo (Barcelona)

Musica i lletra: Stephen Sondheim
Llibret: Hugh Wheeler
Direcció: Mario Gas
Repartiment: Joan Crosas, Vicky Peña, Teresa Vallicrosa, Pedro de los Ríos, Maria del Mar Maestu, Tony Cruz, Xavier Ribera-Vall, Pedro Pomares, Ruth González, Esteve Ferrer, Andrés Navarro.

Segle XIX. Londres. Sweeney Todd -un barber injustament empresonat a l’exili per un jutge lasciu- torna a la seva llar amb una nova identitat i jurant venjança. Però en arribar a la seva antiga casa només troba a la Sra. Lovett, una escabrosa pastissera, que li explica que la seva dona es va enverinar i la seva filla està sota la tutela del mateix jutge que el va condemnar. Sweeney Todd, desencantat de la humanitat, refà la seva vida junt amb l’amoral pastissera i, treballant de nou com a barber, inicia la seva particular venjança a l’espera de retrobar-se amb el jutge. Mentrestant, la Sra. Lovett prepara uns pastissets de carn d’allò més especials amb el resultat de la referida venjança.
Sens dubte, un dels espectacles de l’any. Si encara hi sou a temps, no us el perdeu. Un musical diferent que ens aporta: esplèndida música (12 músics en directe), bones interpretacions (exceptuant, per a mi, Esteve Ferrer que fa un Pirelli absolutament fora de to), ritme àgil, excel.lents veus, i tot dins d’un argument molt atractiu i gens convencional. Un espectacle extraordinàri, provocant que Barcelona recuperi el nivell pel que fa a Teatre Musical.

Els nois d’Història

Dimecres, 8 d’abril, Teatre Fortuny (Reus)

Autor: Alan Bennett (The History Boys)
Direcció: Josep Maria Pou
Adjunt a la direcció: Josep Galindo
Traducció: Joan Sellent
Repartiment: Josep Maria Pou, Josep Minguell, Maife Gil, Jordi Andújar, Nao Albet, Javier Beltrán, Oriol Casals, Alberto Díaz, Xavi Francès, Llorenç González, Jaume Ulled, Ferran Vilajosana.

L’argument, situat als anys vuitanta, presenta vuit nois d’un College anglès del nord d’Anglaterra que, un cop aprovat l’examen d’accés a la universitat, preparen durant tres mesos la prova d’accés per a estudiar l’especialitat d’història a Oxford i Cambridge. Es tracta d’una proesa que fins ara el College mai ha aconseguit, de manera que el director (Josep Minguell) contracta un nou professor (Jordi Andújar) que confrontarà els mètodes d’ensenyament amb els del professor veterà (Josep Maria Pou): qui creu que l’obligació del mestre és formar homes i qui creu que l’únic que cal és aprovar un examen. Al mig de la discussió està el personatge de la professora veterana (Maife Gil), qui després de tants anys dedicant-s’hi ho veu tot amb un distanciament propi de qui vol acabar amb la feina d’una vegada per totes.
“El professor veterà, Hèctor, té un mètode d’ensenyament més humanista que tècnic. Mentre que l’altre professor els arriba a dir que per aprovar un examen val inclús dir mentides o tergiversar la història”, explica Pou. Això generarà un conflicte fins i tot dintre del grup d’alumnes. Alguns d’ells mantenen una relació molt especial amb el veterà professor, i en aquest punt topem amb un altre aspecte fosc de l’argument. Aquesta vessant agra és el que distancia la peça amb d’altres de plantejament similar, com per exemple el film El Club de los Poetas Muertos. Els nois d’història parla de l’ensenyament, de les relacions entre professors i alumnes en els diferents mètodes d’ensenyament, de les confrontacions entre els professors i de les relacions dels alumnes entre els alumnes. “Tot tractat d’una manera poètica, crítica, àcida, amb molta foscor i intentant provocar la reflexió i el debat”, assegura Pou.

Nota de condol per Pepe Rubianes

Gràcies Pepe per ser com eres, un actor còmic formidable i una persona entranyable i humanista.

Trueta

Dissabte, 7 de febrer, Sala Tallers TNC (Barcelona)

Direcció: Àngels Aymar
Interpretació:
Pep Munné (Pep, doctor Trueta)
Elena Fortuny (Amèlia, la seva dona)
Roser Batalla (Monja / Miss (inspirat en la cirurgiana miss Collier)
Pep Planas (Noi (pacient) / Metge / Soldat ferit / Revolucionari / Fotògraf)
Josep Costa (Infermer / Revolucionari de la barba / Salvador (inspirat en Salvador de Madariaga)

Repàs biogràfic del metge i cirurgià català Josep Trueta i Raspall (Barcelona 1897 – 1977) durant la guerra civil i posterior exili primer a Perpinyà i més tard a Anglaterra on va exercir durant 30 anys i va ocupar càtedres a la Universitat d’Oxford. El seu avi patern, universitari de grans inquietuds i destacat militar del moviment progressista de l’època, va esdevenir el personatge més important de la seva infantesa. El nét sentia per l’avi una admiració sense límits. Aquest li va fer saber que el progrés de la humanitat no podia dependre d’actes violents locals, sinó de la implantació universal de grans ideals que enaltissin el gènere humà i que l’exercici físic era font de joventut per a la humanitat. Li va transmetre el gust per les llargues caminades, per la política i per l’esport. El setembre de 1921 es llicencia en Medicina i ingressa immediatament al departament de cirugia de l’Hospital de la Santa Creu. Al 1923 es casa amb Amèlia Llacuna amb la qual va tenir quatre fills. A mesura que investiga va configurant el que més tard es coneixeria com el “mètode Trueta”, que s’estructurava en:
1. Tractament quirúrgic immediat
2. Neteja de la ferida
3. Excisió de la ferida
4. Drenatge
5. Immobilització amb l’embenat de guix.
A Catalunya molt aviat va ser molt coneguda la notícia que un metge barcelonès salvava gairebé miraculosament de l’horrible mutilació als ferits, víctimes dels bombargejos. L’aplicació correcta dels cinc punts del “mètode Trueta” va permetre combatre, durant el temps de guerra, el pitjor enemic: la gangrena.
La directora de l’obra, Àngels Aymar, volent retre homenatge a una catalana o un català universal, tot revisant alguns noms, va trobar el seu, i ha muntat aquest espectacle on a mesura que avança l’obra hi guanya, sobretot pel fet dramàtic amb alguns silencis perturbadors i també pel que s’hi diu; amb un planter d’actors i actrius limitat però aconseguit, malgrat la gestualitat excessiva de l’actriu Elena Fortuny i, la normalitzada ja, sobreactuació de Pep Munné.

Mort de dama

Dissabte, 7 de febrer, Sala Petita TNC (Barcelona)

Autor: Llorenç Villalonga
Adaptació teatral de: Marc Rosich i Rafel Duran
Direcció: Rafel Duran
Interpretació: Mercè Arànega, Eva Barceló, Llum Barrera, Miquel Bordoy, Jaume Comas, Aina Frau, Rodo Gener, Sàskia Giró, Margalida Grimalt Reynés, Nies Jaume, Àurea Márquez, Pedro Mas, Margarida Minguillon, Assun Planas, Laura Pons, Santi Pons, Pep Sais, Miquel Àngel Torrens, Jordi Vila.

Decadència i corrupció.
Una galeria satírica de personatges pobla Mort de dama, adaptació teatral de la novel.la homònima de Llorenç Villalonga, escrita l’any 1.931, que caricaturitzava la societat mallorquina del seu temps. Arxiducs, artistes, capellans i minyones són els satèl.lits que giren al voltant del llit de mort de Dona Obdúlia Montcada per treure profit de la seva herència, en una comèdia de ritme trepidant on Mercè Arànega n’és la protagonista. Dona Obdúlia, una gran dama que s’obstina a morir i que, sobre el paper, va créixer fins erigir-se en símbol de la decadència d’una classe social, l’aristocràcia de Mallorca, ancorada en un món de privilegis a punt d’esvanir-se. La superficialitat i la ignorància eren trets del seu caràcter. En l’essència som iguals, continua el director, no manen els aristòcrates perquè vivim en una democràcia, però Mallorca no va tenir revolució industrial, va passar de l’època medieval caciquista, amb els terratinents aristòcrates, a la dictadura, que també subratllava el caciquisme. I quan als anys 60 va arribar el turisme de masses, l’illa es va tornar un paradís per a nous rics amb molt mal gust, com els de Mort de dama. Una de les peculiaritats d’aquest muntatge és el perfecte mallorquí en què dialoguen els seus personatges. “Per a nosaltres hauria estat una aberració reproduir la veu sense l’article salat i la resta de marques dialectals del català de Mallorca”. La imatge més tragicòmica de la novel.la és la poetessa nacional, glòria local, l’Aina Cohen, que se suposa que és catalanista però que fan seva els espanyolistes…

La Dama de Reus

Diumenge, 25 de gener, Teatre Fortuny (Reus)

Autor: Ambrosi Carrion
Direcció: Ramon Simó
Interpretació: Maria Molins, Manel Barceló, Artur Trias, Rosa Cadafalch, Ivan Benet, Pepo Blasco, Júlia Barceló, Jordi Puig “Kai”, Jordi Llovet.
Músics: Lisboa Zentral Cafè

Ramon Simó diu:
La història de La Dama de Reus, o de Capitel.lo, o de La Dama de Tolosa, que són els tres noms més coneguts de la rondalla original, és prou sabuda: un cap militar, vencedor d’una guerra, proposa a l’esposa d’un rebel, reu de mort, bescanviar la vida del marit per una nit d’amor. Tot i la força dramàtica de la narració, utilitzada en moltes ocasions per convertir-la en espectacle, sembla que Ambrosi Carrion no en té prou.
En mans de Carrion, la peripècia també canvia. L’autor converteix una història típica de venjança en una fosca història d’amor i abandonament. L’atracció violenta entre el Capitel.lo i la Dama provocada pel conflicte acaba, després de la derrota dels rebels, resolent-se en una nit d’amor de veritat. Per què? Per què Carrion fa que el cap de l’exèrcit d’ocupació necessiti alguna cosa més que la victòria? Però sobretot, per què fa que la Dama, cap visible de la revolta, es quedi sola i abandonada en la seva lluita?
Si provem de contextualitzar La Dama de Reus en l’època de la seva redacció, sens dubte totes aquestes preguntes, i moltes més que l’obra ens suggereix, podrien tenir una resposta polèmica.
A l’hora de posar en escena La Dama de Reus no he volgut eludir aquesta relació amb el seu context històric. La resistència exterior, des de l’exili, d’Ambrosi Carrion, l’hem posat en contacte amb la resistència interior: una companyia de teatre obstinada a fer teatre en català a la dècada de 1940, en un moment de prohibició, assaja La Dama de Reus en un teatre mig destruït per la guerra. Com Carrion, no saben si el seu espectacle s’estrenarà mai: la preparació, l’assaig de la representació, com l’escriptura, serà potser un esforç sense recompensa.

El Rei Lear

Dimarts, 13 de gener, Teatre Fortuny (Reus)

Autor: William Shakespeare
Direcció: Oriol Broggi
Interpretació: Joan Anguera, Paula Blanco, Marcia Cisteró, Babau Cham, Oriol Guinart, Òscar Intente, Pep Jové, Mercè Pons, Albert Ribalta, Xavier Ripoll, Xavier Ruano, Enric Serra, Marc Serra, David Vert, Ramon Vila.

Shakespeare ens fa reflexionar sobre la vellesa i la bogeria en aquesta obra que fou escrita l’any 1.605. El Rei Lear, ja molt vell, decideix deixar l’herència del seu regne a les seves tres filles, a fi de poder viure tranquil els seus últims dies; per a això les sotmet a prova. Tanmateix, aviat se sentirà amenaçat per elles en veure’s absolutament abandonat. Només alguns fidels al rei intentaran tornar el regne al seu antic propietari. L’obra descriu les conseqüències de la irresponsabilitat i la manca de seny de Lear, dominador de l’antiga Bretanya, i del seu conseller, el duc de Gloucester. El tràgic final arriba com a resultat de lliurar el poder a les seves filles malvades per parts iguals i no a Cordelia, que manifesta un amor capaç de superar falsedats d’afecte. Altres personatges interessants són: el bufó del rei, que sempre subratlla el drama amb la picaresca fent-li veure l’estupidesa dels seus actes, i l’oportunista fill bastard del comte de Gloucester. Cal mencionar també la traducció al català de Joan Sellent i l’escenografia senzilla però ben efectiva, donant el protagonisme absolut a les interpretacions dels actors i també al text.

El vestit nou de l’emperador

Dissabte, 20 de desembre, Teatre Nacional de Catalunya (BCN)

Autor: Hans Christian Andersen
Direcció: Anna Llopart
Interpretació: Ferran Campabadal, Javier Canales, Xavier Martínez, Marta Rafa.
Músics: Roqui Albero, Dani Comas, Tania Mesa, Dimitri Skidanov, Ignasi Terraza.

L’emperador capritxós i aficionat als vestits, encarrega una nova peça a dos bergants que afirmen que són capaços de fabricar el teixit més fi i delicat que ningú pugui imaginar i que té la particularitat que només la gent intel·ligent serà capaç de veure’l. Qui no serà capaç de veure aquell nou vestit? Quin misteri amaga aquest teixit especial?. Bona idea traslladar al món del teatre musical els contes clàssics. Com a Boscos endins de Dagoll Dagom la fantasia esdevé diferents estils de música divertits. http://www.tnc.cat/ca/multimedia-el-vestit-nou-de-emperador

El llibertí

Dimecres, 19 de novembre, Teatre Fortuny (Reus)

Autor: Eric-Emmanuel Schmitt
Direcció: Joan Lluis Bozzo
Traducció: Esteve Miralles
Repartiment: Ramon Madaula (Denis Diderot), Montse Guallar (Mme. Therbouche), Jofre Borràs (Baronnet), Rosa Renom (Mme. Diderot), Nausicaa Bonnín (La jove D’Holbach), Paula Vives (Angélique Diderot).

Denis Diderot, escriptor i filòsof francès (1713-1784), allotjat al pavelló de caça del seu amic el baró d’Holbach, rep l’encàrrec d’escriure com abans millor l’article sobre el concepte “Moral” per a l’Enciclopèdia. El temps vola: s’ha de tancar i dur a la impremta el nou volum. Les constants interrupcions però, faran que aquest esdevingui una dia boig pel filòsof. Magnífica interpretació de Ramon Madaula, l’obra ens ensenya els pensaments i les contradiccions de Diderot en una època en concret i en to de comèdia, de vodevil.

Aloma

Dissabte, 15 de novembre, Teatre Nacional de Catalunya (BCN)

Basada en la novel.la de Mercè Rodoreda
Companyia: Dagoll Dagom
Adaptació teatral: Lluís Arcarazo
Dirigida per: Joan Lluís Bozzo
Música i lletres: Alfonso de Vilallonga
Intèrprets: Julia Möller (Aloma jove), Carme Sansa (Aloma gran), Anabel Totusaus (Anna/Noia 2), Carlos Gramaje (Robert), Josep Julien (Joan), Maria Codony/ Henry Lardner/ Pol Orrit (Dani), Ferran Frauca (Vell Cabanes/cambrer), Anna Moliner (Maria), Gisela (Coral/Noia 1), Marc Pujol (Joaquim/Daniel/Noi).

Que un espectacle et deixi indiferent és possiblement el pitjor que ens pot passar com a espectadors. Aquest és el cas d’aquest musical (forçat per l’any Rodoreda?) de Dagoll Dagom on es nota la caducitat d’un text que avui en dia no té tant de sentit com en l’època en la que fou escrit. A nivell interpretatiu és irregular, amb una Carme Sansa no gaire dotada pel musical, sobreactuat Josep Julien en el paper de pare de família, i aprovat justet per a la resta del repartiment. Destaco dos moments d’especial optimisme com són el ball sincronitzat entre cinema i teatre per Fred Astaire/Ginger Rodgers vs. Carlos Gramaje/Julia Möller i el començament del segon acte amb la divertida escena del vestit de noces de Maria (Anna Moliner) que va ser la caputxeta vermella més aplaudida de Boscos endins, un musical que recordaré més que aquest.

Garrick

Diumenge, 26 d’octubre, Teatre Poliorama (BCN)

Un espectacle on l’objectiu principal és fer riure al personal el màxim possible. Sense maníes ni més pretensions. Hi ho aconsegueix del tot. Us asseguro que sortireu del teatre amb un somriure d’aquells que t’intentes aguantar… Garrick és un espectacle 100% tricicle,  això vol dir que té un ritme ràpid, una elegant i sincronitzada posada en escena, i el més important: bon humor, d’aquell que et posa en marxa els quatre-cents muscles que segons aquests doctors de l’humor s’activen quan et mors de riure. El títol fa referència a DAVID GARRICK, un cèlebre comediant anglès del segle XVIII al qual, segons explica la llegenda, estava tan extraordinàriament dotat per la comèdia que els metges recomanaven les seves actuacions com una espècie de “remei màgic” capaç de sanar qualsevol pena de l’ànima. En termes contemporanis, podriem dir que Garrick, sense saber-ho, va ser el primer risoterapeuta de la història.