Tetro

Dissabte, 27 de juny, Ocine Gavarres (Tarragona)

Tetro
Francis Ford Coppola, 2009. Int.: Vincent Gallo, Alden Ehrenreich, Maribel Verdú, Klaus Maria Brandauer, Carmen Maura, Rodrigo De La Serna, Erica Rivas, Mike Amigorena, Leticia Bredice, Sofía Castiglione, Francesca De Sapio, Ximena Maria Iácono.
EUA, Itàlia, Espanya, Argentina. 127′.

Irregular pel.lícula del que fa anys fou un genial director, on ens explica, a la manera de tragèdia grega amb tocs d’estil operístic, les relacions entre dos germans (?) amb la família. Buenos Aires, el germà gran guarda en forma d’escrits secrets les vivències i frustacions familiars, ara viu amb la seva parella Miranda (insofrible Maribel Verdú). El germà petit arriba a casa seva i, gràcies a la troballa dels escrits, es va assabentant (i nosaltres també) sobre les veritats familiars, bàsicament sobre la supèrbia del pare (un director d’orquestra, igual que el pare de Francis, Carmine Coppola)… En fí, una pel.lícula on per damunt de tot destaca l’extraordinària interpretació de Vincent Gallo, però que en conjunt no s’acaba de trobar el motiu necessari per enganxar-nos a la història.

Publicat en: on 27 Juny, 2009 at 8:44 pm Feu un comentari

Palmarès Festival de Cannes 2009

Palma d’Or: Das Weisse Band, de Michael Haneke.
Millor director: Brillante Mendoza, per la pel.lícula Kinatay.
Millor actor: Christoph Waltz, per Inglourious Basterds.
Millor actriu: Charlotte Gainsbourg, per Antichrist.
Premi especial: Alain Resnais per Les herbes folles.
Gran Premi: Un prophète, de Jacques Audiard.
Premi del Jurat: Fish Tank d’Andrea Arnold, ex-aequo
amb Bak-Jwi de Park Chan-Wook.
Millor guió: Chun Feng Chen Zui De Ye Wan, de Lou Ye.
Palma d’Or al millor curtmetratge: Arena, de Joao Salaviza.

Publicat en: on 3 Juny, 2009 at 6:35 pm Comentaris (3)

La casa dels cors trencats

Diumenge, 31 de maig, Sala Gran TNC (Barcelona)

Autor: Bernard Shaw
Direcció: Josep Maria Mestres
Int.: Sílvia Bel, Pep Cruz, Carme Elias, Abel Folk, Carme Fortuny, Pep Anton Muñoz, Santi Ricart, Carles Sales, Artur Trias, Anna Ycobalzeta.

Fragments del Prefaci a l’obra (juny de 1919) :

La casa dels cors trencats és l’Europa de la cultura i del lleure d’abans de la guerra. Quan vaig començar a escriure aquesta obra encara no s’havia disparat cap tret, i tan sols els diplomàtics professionals i un petit grup d’aficionats a la política exterior sabien que les armes ja estaven carregades. Txèkhov, el dramaturg rus, va escriure quatre estudis dramàtics fascinants sobre La casa dels cors trencats, tres dels quals, L’hort dels cirerers, L’oncle Vània i La gavina, ja han estat representats a Anglaterra. Tosltoi, a Els fruits de la il·lustració, va retratar la casa en les seves formes més ferotgement despectives. Tolstoi no hi va posar ni un xic de simpatia: per a ell, aquella era la casa que representava una Europa amb l’ànima ofegada. [...]

L’alternativa a La casa dels cors trencats era Horseback Hall, un estable per a cavalls amb un annex per a les senyoretes i els senyors que els muntaven, els cercaven, en parlaven, els compraven i els venien, els hi dedicaven nou desenes parts del seu temps lliure, tot dividint la desena part restant en bones obres, en anar a l’església (una activitat que utilitzaven per substituir la pràctica religiosa), i participar en campanyes electorals (una activitat que utilitzaven per substituir la pràctica política). [...]

Al llarg del mig segle que va precedir la guerra, la civilització se n’ha anat en orris molt ràpidament sota la influència del pseudocientifisme, que ha resultat tan nefast com el calvinisme més obscur. [...]

La gent de la casa dels cors trencats, amb Butler i Bergson i Scott Haldane al costat de Blake i dels altres grans poetes a les seves prestatgeries (per no parlar de Wagner i dels altres poetes de la música), no estava tan encegada pel materialisme absurd de laboratori com la resta del món, mancat de cultura. Ara bé, com a lloc on s’hi duia una vida ociosa, la casa dels cors trencats era una casa que patia d’hipocondria, i sempre estava a la recerca de remeis. [...]

Tenien por dels despietats, però entenien que la crueltat era, com a mínim, eficaç. Mitjançant la crueltat es podien fer diners, mentre que l’amor l’única cosa que aconseguia era ratificar aquell refrany tan eufònic de Larochefoucauld: que molt poca gent s’enamoraria si no hagués llegit textos sobre l’amor. Els habitants de la casa dels cors trencats, així doncs, no sabien com viure, de manera que l’únic que els restava era vanagloriar-se, que si més no, sabien morir: una fita ben melancòlica.

Bernard Shaw

Publicat en: on 2 Juny, 2009 at 12:54 pm Feu un comentari

Primavera Sound 2009

Dissabte, 30 de maig, Parc del Fòrum (Barcelona)

Michael Nyman (Auditori Fòrum)
Va aparèixer acompanyat per 11 músics de vent i corda, entre aquests un vistós baix elèctric. Va seure al piano de cua i va entrar en matèria amb un dels seus vaixells insígnia: “Chasing sheep is best left to shepherds“, la peça bandera de la pel·lícula El contrato del dibujante. Pompa repetitiva i barroquitzant segons els cànons del músic londinenc. Les aliances amb Peter Greenaway van marcar la pauta amb cites a Conspiración de mujeres i l’inquietant Fish beach. Nyman es va quedar sol al teclat i va recórrer a la partitura més comercial, El piano.
- J.B. d’El Periodico -

Neil Young (Escenari Estrella Damm)
El canadenc va retocar el repertori de la seva gira americana i va potenciar l’obra clàssica, potser com a deferència a una ciutat en la qual ha actuat amb comptagotes. La principal sorpresa va ser “Cortez the killer“, que va suplir la llarga i poderosa “Change your mind” i va portar amb ella la seva èpica i la seva denúncia de les aventures d’Hernán Cortés. Hi va haver rock rugós i de garatge (l’arrencada amb “Mansion on the hill“; “Cinnamon girl“), material que va airejar el seu costat dramàtic (un “Down by the river” per al record), vinyetes folk-rock amb la seva excel·lent banda de suport (“Unknown legend“, “Heart of gold“), un afinat préstec (“A day in the life“, dels Beatles, com a bis) i seqüències intimistes al piano, l’orgue i la guitarra. Entre aquests, un “Mother earth” en diàleg amb les forces de la creació i els calfreds de “The needle and the damage done“, homenatge als caiguts per l’altre cavall boig. El nou disc, Fork in the road, va quedar limitat a “Get behind the wheel“. Dos discs van marcar territori: Everybody knows this is nowhere (1969; tres cançons) i Harvest (1972; quatre). Però dues peces més van desviar la mirada cap a moments clau: “Hey hey, my my (Into the black)“, el ferotge himne de Rust never sleeps; el disc pont amb la generació punk, i “Rockin’ in the free world“, la proa de Freedom i manifest de l’etapa madura beneïda per la quinta del grunge i el rock alternatiu.
- J.B. d’El Periodico -

Sonic Youth (Escenari Estrella Damm)
El setlist va ser:
Brother James
Sacred Trickster
Hey Joni
No Way
Calming The Snake
Antenna
The Sprawl
Cross The Breeze
Anti-Orgasm
Leaky Lifeboat
What We Know
Tom Violence
Pink Steam

Bull In The Heather
Expressway To Yr Skull

Publicat en: on at 12:31 pm Comentaris (2)