Duplicity

Divendres, 27 de març, Cinemes Oscar Gavarres (Tarragona)

Duplicity
Tony Gilroy, 2009. Int.: Clive Owen, Julia Roberts, Carrie Preston, Paul Giamatti, Tom Wilkinson, Dan Daily. EUA, 125′.

El director de Michael Clayton ens aporta una pel.lícula bastant detestable. Es tracta d’un film d’espionatge industrial en el que no s’acaba d’entendre res de res. A més, Julia Roberts acaba la pel.lícula amb la sentència descriptiva definitiva: “Aquesta vegada ens l’han fotut ben bona”. Molt luxe i males interpretacions per una història somnífera que no desperta l’interès en cap moment.

Gran Torino

Dijous, 26 de març, Cinemes Oscar Gavarres (Tarragona)

Gran Torino
Clint Eastwood, 2008. Int.: Clint Eastwood, Bee Vang, Ahney Her, Christopher Carley, John Carroll Lynch, Cory Hardrict, Brian Haley, Geraldine Hughes, Dreama Walker, Brian Howe, Doua Moua, Sarah Neubauer, Chee Thao. EUA, 116′.

Gran Torino aprofundeix en el sentiment de culpa del protagonista, un home vell, recentment vidu i veterà de la guerra de Corea, amb la única companyia del seu gos i pràcticament ignorat pels seus 2 fills, cadascú casat i amb vides pròpies. Al principi es mostra amb recels cap els seus nous veïns d’origen asiàtic, però amb la convivència i la coneixença poc a poc s’estableixen llaços d’afecte que perduraràn per sempre.
La pel.lícula apunta a disparar en la necessitat de conèixer a la gent per poder comprendre-la. Un film que ens mostra de manera realista un barri marginal de l’estat de Michigan, un collage del suburbi, amb una gran càrrega humanista, com a molts films de la darrera etapa del genial director i actor.

Joan Arnau Pàmies

Divendres, 20 de març, Auditori Higini Anglès (Reus)

Concert a dos pianos del Joan Arnau. Seguint amb la seva línia ja explorada en l’anterior concert (vegis l’anterior post) va separar el show en dos parts. La primera, pura improvització d’uns 20 minuts aprox., a estones evocant a Johann Sebastian Bach i a altres a Thelonious Monk, el mèrit rau en l’esforç i el talent en trobar les notes adequades per difondre expressió i emoció a parts iguals. A la segona part (la més polèmica) es va dedicar a interpretar temes de compositors contemporanis desconeguts pel gran públic, com són: Morton Feldman, Earle Brown i Juan Hidalgo, per acabar amb una composició pròpia del 2008 i com a colofó final una esplèndida peça del compositor britànic, anterior a Bach, Henry Purcell.

Los abrazos rotos

Dissabte, 21 de març, Cinemes Oscar Gavarres (Tarragona)

Los abrazos rotos
Pedro Almodóvar, 2009. Int.: Penélope Cruz, Lluís Homar, Blanca Portillo, José Luis Gómez, Rubén Ochandiano, Angela Molina, Chus Lampreave, Tamar Novas, Lola Dueñas, Rossy de Palma, Carmen Machi, Kira Miró. Espanya, 125′.

Un home (Lluís Homar) escriu, viu i estima en la foscor. Catorze anys abans va patir un brutal accident de cotxe a l’illa de Lanzarote. En l’accident no només va perdre la vista, també va perdre a Lena (Penélope Cruz), la dona de la seva vida. Aquest home fa servir dos noms, Harry Caine, lúdic pseudònim amb el que signa els seus treballs literaris, relats i guions, i Mateo Blanco, el seu nom de pila real, amb el que viu i signa les pel.lícules que dirigeix. Després de l’accident, Mateo Blanco es redueix al seu pseudònim, Harry Caine. Si no pot dirigir pel.lícules s’imposa sobreviure amb la idea que Mateo Blanco va morir a Lanzarote al costat de la seva estimada Lena. En l’actualitat, Harry Caine viu gràcies als guions que escriu i a l’ajuda de la seva antiga i fidel directora de producció, Judit García (Blanca Portillo), i de Diego (Tamar Novas), el fill d’aquesta, secretari, mecanògraf i Dj. Des que decidís viure i explicar històries, Harry és un cec actiu i atractiu que ha desenvolupat tots els seus altres sentits per gaudir de la vida, a base d’ironia i una amnèsia autoinduïda. Ha esborrat de la seva biografia tota ombra de la seva primera identitat, Mateo Blanco. Una nit Diego té un accident i Harry es fa càrrec d’ell (la seva mare, Judit, està fora de Madrid i decideixen no comunicar res per no alarmar). En les primeres nits de convalescència, Diego li pregunta per l’època en que responia al nom de Mateo Blanco, després d’un moment d’estupor Harry no sap negar i li explica a Diego el que va passar catorze anys abans amb la intenció d’entreteniment, com un pare li explica un conte al seu fill petit perquè s’adormi. Un conte on la imatge més expressiva és la foto de dos amants abraçats, trencada en mil bocins.
La pel.lícula ens explica una història que no acaba d’enganxar del tot. Sembla com si li faltés el cop d’efecte definitiu que estem esperant durant tota la projecció i que no arriba mai. Això sí, només per veure l’excel.lent tractament visual en una estètica marcadament pop-art, val la pena que us apropeu al cinema a veure-la.

Per la correcció a la V.O.S.C.

La tradició d’afavorir el doblatge perviu a l’estat espanyol d’ençà que al 1.941 el govern de Franco va promulgar una llei de defensa de l’idioma a la producció cinematogràfica, basada en una similar de Mussolini. El propòsit de la llei era, a més d’imposar un sistema lingüístic unificador, propiciar una censura de control de la producció i la projecció. Ara, el conseller Tresserras vol equiparar justament la oferta als cinemes 50% en català i 50% en espanyol, per a que cadascú pugui triar lliurement l’idioma. Aquest gest, encertat i just al meu entendre, s’ha de completar amb el canvi del doblatge per la versió original subtitulada a fí de tractar el setè art d’una manera fidel al contingut dels cineastes. L’arrelada mala costum social i altres aspectes polítics faràn d’aquesta una dura lluita per aconseguir la correcció necessària als cinemes.

Nota de condol per Pepe Rubianes

Gràcies Pepe per ser com eres, un actor còmic formidable i una persona entranyable i humanista.