La Dama de Reus

Diumenge, 25 de gener, Teatre Fortuny (Reus)

Autor: Ambrosi Carrion
Direcció: Ramon Simó
Interpretació: Maria Molins, Manel Barceló, Artur Trias, Rosa Cadafalch, Ivan Benet, Pepo Blasco, Júlia Barceló, Jordi Puig “Kai”, Jordi Llovet.
Músics: Lisboa Zentral Cafè

Ramon Simó diu:
La història de La Dama de Reus, o de Capitel.lo, o de La Dama de Tolosa, que són els tres noms més coneguts de la rondalla original, és prou sabuda: un cap militar, vencedor d’una guerra, proposa a l’esposa d’un rebel, reu de mort, bescanviar la vida del marit per una nit d’amor. Tot i la força dramàtica de la narració, utilitzada en moltes ocasions per convertir-la en espectacle, sembla que Ambrosi Carrion no en té prou.
En mans de Carrion, la peripècia també canvia. L’autor converteix una història típica de venjança en una fosca història d’amor i abandonament. L’atracció violenta entre el Capitel.lo i la Dama provocada pel conflicte acaba, després de la derrota dels rebels, resolent-se en una nit d’amor de veritat. Per què? Per què Carrion fa que el cap de l’exèrcit d’ocupació necessiti alguna cosa més que la victòria? Però sobretot, per què fa que la Dama, cap visible de la revolta, es quedi sola i abandonada en la seva lluita?
Si provem de contextualitzar La Dama de Reus en l’època de la seva redacció, sens dubte totes aquestes preguntes, i moltes més que l’obra ens suggereix, podrien tenir una resposta polèmica.
A l’hora de posar en escena La Dama de Reus no he volgut eludir aquesta relació amb el seu context històric. La resistència exterior, des de l’exili, d’Ambrosi Carrion, l’hem posat en contacte amb la resistència interior: una companyia de teatre obstinada a fer teatre en català a la dècada de 1940, en un moment de prohibició, assaja La Dama de Reus en un teatre mig destruït per la guerra. Com Carrion, no saben si el seu espectacle s’estrenarà mai: la preparació, l’assaig de la representació, com l’escriptura, serà potser un esforç sense recompensa.

El cant dels ocells

Divendres, 23 de gener, Cinemes Oscar Gavarres (Tarragona)

El cant del ocells
Albert Serra, 2008. Int.: Lluís Serrat Masanellas, Lluís Serrat Batlle, Lluís Carbó, Montse Triola, Mark Peranson, Victòria Aragonès. Catalunya, 99′.

Cinema de vanguarda o presa de pèl?. Què us semblaria anar al cinema i trobar-vos, durant l’hora i mitja, amb una exposició de fotografies campestres en blanc i negre? Doncs home, d’entrada no sería això pel que he pagat l’entrada, però un cop ja t’has fet a la idea doncs mira, què vols que et digui… Per alguns sería insoportable i una estafa, per altres un cop de valentía per apropar-nos al cinema d’una altra manera… Impressions? doncs, per exemple, m’ha agradat (òbviament) la fotografia en blanc i negre, el tempo lentíssim m’ha obert els ulls davant els canvis de color en l’espai natural, també m’ha sorprès la sensació de tranquil.litat i d’ “anar fent” al qual t’acabes acostumant. L’excessiva lentitut m’ha fet sentir el cinema d’una manera física, patint i gaudint dels moments alhora. Aquest trip m’ha fet gaudir/patir, a més, de la respiració pròpia i de com a vegades el silenci és només això: silenci (que ja és prou important). La pel·lícula explica el viatge dels tres Reis d’orient biblícs a la recerca del nen Jesús. Res més. En fí, uns Reis d’orient surrealistes que mai havien explicat tant bé què és això de tenir la tramuntana al cap. Premi Gaudí a la millor pel.lícula.

Il Divo

Dijous, 22 de gener, Cinemes Oscar Gavarres (Tarragona)

Il Divo
Paolo Sorrentino, 2008. Int.: Toni Servillo, Anna Bonaiuto, Giulio Bosetti, Flavio Bucci, Carlo Buccirosso, Giorgio Colangeli, Alberto Cracco, Piera Degli Esposti, Lorenzo Gioielli, Paolo Graziosi, Gianfelice Imparato, Massimo Popolizio, Aldo Ralli, Giovanni Vettorazzo. Itàlia/França, 110′. VOSE.

Pel.lícula biogràfica del polític italià Giulio Andreotti. Impressionant interpretació de l’excel.lent actor Toni Servillo encarnant al nosferatu polític més ambiciós d’Itàlia. A començaments dels anys noranta, aquest home impassible però suggeridor, ambigu però tranquil·litzador, està preparat per assumir el seu setè mandat de Primer Ministre sense arrogància i sense humilitat. Andreotti s’apropa als setanta anys amb tots els atributs de Déu, no li fa por ningú i no coneix el significat d’intimidació, ja que està acostumat a veure-la a les cares de tots els seus interlocutors. La seva satisfacció és opaca, impalpable. Per a ell, la satisfacció és poder, amb què manté una relació simbiòtica. El poder com a ell li agrada. Infrangible i immutable, des del principi. Emergeix indemne de tot: de les batalles electorals, de les matances terroristes, de les acusacions calumnioses. Res d’això no li toca, res no el canvia. Fins que la Màfia, el contrapoder més poderós d’Itàlia, li va declarar la guerra. Llavors les coses van canviar. Fins i tot per a l’enigmàtic, l’immortal Andreotti. Però la qüestió és la següent: canvien de veritat o només en aparença? Estem segurs d’una cosa: és difícil entelar la figura d’Andreotti, l’home que sap de què va el món molt millor que qualsevol de nosaltres. Premi del Jurat al Festival de Cannes.

La clase

Dissabte, 17 de gener, Cinemes Oscar Gavarres (Tarragona)

Entre les murs / La clase
Laurent Cantet, 2008. Int.: François Bégaudeau, Nassim Amrabt, Laura Baquela, Cherif Bounaïdja Rachedi, Juliette Demaille, Dalla Doucoure, Arthur Fogel, Damien Gomes. França, 128′.

Retrat de la dificultat de ser professor en un institut a Paris i del sistema educatiu, ben bé es podria fer el paral.lelisme a Catalunya. La càmera no deix ni un moment de seguir les experiències a vegades recomfortants i quasi sempre frustrants del professor que veu com només mitjançant la paciència i la força de voluntat pot tirar endavant una classe majoritariament formada per adolescents amb un comportament subversiu i amb un passotisme malaltís. Tot i això, la pel.lícula encerta en no caure en tòpics ni drames excessius i ens fa ser fins i tot optimistes, malgrat les dificultats, quan veiem els llaços d’afecte i complicitat entre alumnes i professor. És una pel.lícula molt bona i la recomano a tothom. Palma d’Or al Festival de Cannes.

El Rei Lear

Dimarts, 13 de gener, Teatre Fortuny (Reus)

Autor: William Shakespeare
Direcció: Oriol Broggi
Interpretació: Joan Anguera, Paula Blanco, Marcia Cisteró, Babau Cham, Oriol Guinart, Òscar Intente, Pep Jové, Mercè Pons, Albert Ribalta, Xavier Ripoll, Xavier Ruano, Enric Serra, Marc Serra, David Vert, Ramon Vila.

Shakespeare ens fa reflexionar sobre la vellesa i la bogeria en aquesta obra que fou escrita l’any 1.605. El Rei Lear, ja molt vell, decideix deixar l’herència del seu regne a les seves tres filles, a fi de poder viure tranquil els seus últims dies; per a això les sotmet a prova. Tanmateix, aviat se sentirà amenaçat per elles en veure’s absolutament abandonat. Només alguns fidels al rei intentaran tornar el regne al seu antic propietari. L’obra descriu les conseqüències de la irresponsabilitat i la manca de seny de Lear, dominador de l’antiga Bretanya, i del seu conseller, el duc de Gloucester. El tràgic final arriba com a resultat de lliurar el poder a les seves filles malvades per parts iguals i no a Cordelia, que manifesta un amor capaç de superar falsedats d’afecte. Altres personatges interessants són: el bufó del rei, que sempre subratlla el drama amb la picaresca fent-li veure l’estupidesa dels seus actes, i l’oportunista fill bastard del comte de Gloucester. Cal mencionar també la traducció al català de Joan Sellent i l’escenografia senzilla però ben efectiva, donant el protagonisme absolut a les interpretacions dels actors i també al text.

Sr. Chinarro

Divendres, 9 de gener, La [2] d’Apolo (Barcelona)

El grup sevillà liderat per Antonio Luque és (per a mí) de les propostes més interessants pel que fa al panorama del pop estatal. Amb bon humor i sense oblidar el bon ví, Sr. Chinarro va oferir un repertori basat en l’última etapa de la seva carrera: Ronroneando (2008) , El mundo según (2006), El fuego amigo (2005), una etapa amb un so no tant dens i fosc com en els seus inicis (tot i que va acabar amb “Merche” un clàssic del 2001). La sala (petita) es va omplir de gom a gom i de pop amb cançons com: El gran poder, El rayo verde, Gitana, Los ángeles, Del montón , o Militar (la cançó protesta). El grup convidat era: Extraperlo, un grup barceloní amb un pop llatí molt caribeny, una proposta diferent i divertida sinó fós pels problemes tècnics que van patir amb l’amplificador.

La question humaine

Dissabte, 27 de desembre, Cinemes Oscar Gavarres (Tarragona)

La question humaine / La cuestión humana
Nicolas Klotz, 2007. Int.: Mathieu Amalric, Michael Lonsdale, Laetitia Spigarelli, Jean-Pierre Kalfon, Valérie Dréville, Edith Scob, Lou Castel, Delphine Chulliot. França, 144′. VOSE.

Simon té quaranta anys, és psicòleg al departament de recursos humans de SC Farb, un complexe petroquimic que és la filial a França d’una gran multinacional alemanya. El seu treball consisteix a entrevistar possibles treballadors, fins que un dia rep un encàrrec especial. Karl Rose, codirector de l’empresa junt a Mathias Just, li demana que faci una avaluació psiquiàtrica d’aquest últim. Simon es veu atrapat entre els seus dos caps, i intenta, des de la seva objectivitat professional, complir l’encàrrec de la manera més asèptica possible. Pel.lícula densa, narrada amb detalls de tota mena, amb un tempo hiperrealista, no només ens trasllada a les pràctiques de control mancades d’ètica i respecte cap a les persones per part d’una multinacional, sinó també a la reflexió crítica d’aquesta selva neoliberal en que estem cada dia més acostumats a viure. Sense escrúpols.