Cosas que perdimos en el fuego

Dimecres, 30 d’abril, Cinema Oscar Gavarres (Tarragona)

Things We Lost in the Fire / Cosas que perdimos en el fuego
Sussane Bier, 2007. Int.: Halle Berry, Benicio del Toro, David Duchovny, Alison Lohman, Omar Benson Miller, John Carroll Lynch. EUA/Regne Unit, 119′.

Després de perdre al seu marit en un esdeveniment violent, Audrey Burke (Halle Berry), mare de dos fills, forja una especial relació amb Jerry Sunborne (Benicio del Toro), un exheroïnòman que va ser el millor amic del seu marit en la infantesa. Audrey ofereix empara a Jerry amb l’esperança que pugui ajudar-la a ella i als seus dos fills a enfrontar-se a pèrdua tan terrible. Jerry deslliura una batalla diària per allunyar-se de les drogues, però el seu inesperat paper com a pare substitut potser li pugui aportar una desconeguda capacitat de recuperació.

The Cameraman

Dimarts, 29 d’abril, Filmoteca de Catalunya (Barcelona)

The Cameraman / El Cameraman
Edward Sedgwick, 1928. Int.: Buster Keaton, Marceline Day, Harold Goodwin, Sidney Bracy, Barry Cribbon, Edward Brophy. EUA. Muda, amb rètols en català. 69′. Amb l’acompanyament musical del mestre Joan Pineda.

Luke Shannon és un fotògraf que treballa pels carrers de Nova York acompanyat d’un mico petit. S’enamora d’una noia que és telefonista d’una companyia de noticiaris cinematogràfics i per tal d’estar a la vora d’ella es converteix en operador de cinema, amb uns resultats no gaire satisfactoris al principi. L’última obra mestra de Keaton és també el primer film que va realitzar per a la MGM, que, durant anys, el va fer servir com a exemple del que havia de ser una comèdia perfectament construïda.

Elegy

Divendres, 25 d’abril, Cinema Oscar Gavarres (Tarragona)

Elegy / Elegy
Isabel Coixet, 2008. Int.: Ben Kingsley, Penélope Cruz, Dennis Hopper, Patricia Clarkson, Peter Sarsgaard, Deborah Harry, Charlie Rose, Antonio Cupo, Sonja Bennett. EUA, 108′. 

Adaptació de la novel.la de Philip Roth “L’animal moribund”, la directora Isabel Coixet ens presenta una història d’amor, desitjos i situacions inesperades de la vida. David Kepesh (Ben Kingsley), professor universitari, s’enamora de la nova alumna Consuelo Castillo (Penélope Cruz) fins al punt d’obsessionar-se per ella…(No explico res més per no rebel.lar l’argument sino l’heu vista). La pel.lícula em convenç per la sensible narració de la història, la força de les imatges, la música, i les magnífiques interpretacions per part de tot el repartiment que guanyen la partida a un argument possiblement poc original, però amb un regust més que acceptable a la sortida del cinema. Per a mí, una de les millors pel.lícules de la directora Isabel Coixet.

Intimitat

 

Dijous, 24 d’abril, Teatre Fortuny (Reus).

 

Autor: Hanif Kureishi

Adaptació: Gabriela Izcovich, Traducció: Joan Sellent

Dirigida per: Javier Daulte

Interpretada per: Joel Joan, Clara Segura, Josep Julien, Pepo Blasco i Elena Fortuny

 

Breu sinopsi:

Xavier viu amb la Susanna i dos fills, realment el seu matrimoni és un fracàs? o senzillament està tenint una crisi de valors? s’està deixant emportar per una passió? Pot l’amor durar eternament? “La intel.ligència consisteix a saber valorar allò que nosaltres hem creat”, li diu Asif al seu amic Xavier perque reflexioni sobre la seva parella i no tanqui portes a la vida que té construïda. Però Xavier, després de sis anys de convivència, està decidit a començar una nova etapa. La resposta a aquestes preguntes va creant una història sobre l’escenari, barrejant-se amb el sentiment de culpa, els recòrds, la por a allò desconegut i l’esperança de trobar la felicitat.

 

El director diu:

A Intimitat el protagonista es pregunta si als 40 anys hi han altres possibilitats d’organització de vida que no sigui la família. La identitat burgesa ens acorrala i és impossible sortir-ne d’ella? o és possible dins d’aquesta entitat burgesa fer un salt per trobar alguna cosa nova i que la vida es transformi en una aventura tai i com a l’adolescència havíem somiat?. De fet, és reobrir el debat sobre la funció de la família en segons quins entorns o situacions personals. El malson de la família feliç és alguna cosa que ens obsessiona a tots i potser una de les últimes idees utòpiques que ens queden. És pertorbador com una cosa tant simple segueix obsessionant-nos aquesta imatge, la imatge de la família feliç de l’anunci de televisió de torn. Xavier (Joel Joan) sap que podria aguantar vint anys més amb la Susanna (Clara Segura), però ell no vol perdre la curiositat per saber si hi ha alguna cosa més després de la seva actual relació amb ella. Es deixa anar, les paraules són d’una sinceritat que arriba a ser violenta quan diu “ja no m’apassiona descobrir l’ànima de la Susanna”.

Goldberg

Diumenge, 13 d’abril, Teatre Fortuny (Reus).

Direcció i coreografia: Ferran Carvajal. Creació i interpretació: Anna Roblas, Ferran Carvajal (ballarins) i Oriol Algueró (violí), Sergi Alpiste (viola), Laia Puig (violoncel). Goldberg és un drama musical per a trio de corda i dos actors-ballarins entorn les Variacions Goldberg de J. S. Bach, en la versió per a corda de Dimitri Sitkovetsky.

Un home i una dona es veuen obligats a refer les seves vides i s’instal·len en una habitació de lloguer d’una barriada perifèrica. La casa on es muden, ara reconvertida en un desgavellat edifici d’apartaments, havia estat l’última residència dels comtes von Keyserlingk. L’any 1756, després que l’exèrcit prussià envaís Saxònia, els von Keyserlingk fugiren de Dresden i fixaren allà el seu domicili. S’hi establiren acompanyats pel personal de servei i per tres músics.

El comte Hermann Carl von Keyserlingk (1696-1764), ambaixador austríac a la cort de Dresden, patia d’insomni. Les nits eren insuportables i va creure que la música podria alleugerir-les. Encarregà a J. S. Bach unes peces que el distraguessin dels pensaments que el turmentaven, i així poder conciliar el son. D’aquí sorgiren les Variacions Goldberg, conegudes amb el nom del jove clavicembalista Johann Gottlieb Goldberg (1727-1756), qui les interpretava nit rere nit.

Goldberg relaciona aquests fets històrics amb el dia a dia d’uns individus a qui la memòria d’un passat llunyà els afecta fins al punt de condicionar-los la vida.

Faust

Dimecres, 9 d’abril, Sala 2 Oriol Martorell, L’Auditori (Barcelona).

Faust, el mític grup del moviment krautrock, per primera vegada a Barcelona i en una sala boníssima pel que fa a qualitat de so. No m’ho podia perdre!. Arribo i em sorprenen ja els instruments que hi ha a l’escenari. Bateria al mig, amplia secció de percussió i guitarra elèctrica a l’esquerra, contrabaix, baix elèctric i sintetitzadors a la dreta. Això promet!. Comença el concert amb una Intro que va des d’el silenci absolut a la intensitat sonora més suggestiva. Al llarg del concert experimento un acostament total a les sensacions diverses de les sonoritats. Introspecció agradable. La percussió és la reina de l’espectacle. La Velvet Underground més corrosiva em vé al cap en diferents moments. Un text en alemany en forma de pissarra-gong és colpejat amb un mall fent retronar la sala. Industrial colorista. Al final del concert tothom demana més. Fan un parell de cançons més per retornar-nos a la realitat. El viatge ha sigut espectacular. Fins aviat, espero!.

Zeitgeist (un documental tabú)

Després d’insistir unes trenta vegades, el meu nebot (Joan Arnau) va aconseguir que visionés atentament el documental Zeitgeist (2007)(que es pot trobar íntegrament a internet amb subtítols en espanyol; el link us el passo al final d’aquest post), i ara em toca a mi demanar a tothom que vegeu aquest documental de 2 hores. Sí, 2 hores, però val la pena, de veritat. Poques vegades he vist un documental tant incisiu en continguts historico-politico-socials com aquest. El documental produït per Peter Joseph (per a mí totalment desconegut) analitza en diferents capítols i donant proves constants:

1. Com la religió cristiana no és una religió original tal i com molts creuen , 2. L’autoría real i expressa dels atemptats de Nova York l’any 2001 i altres successos bèlics del segle XX perpetrats per part dels EEUU, i per últim 3. El control sobre la població mundial per part d’unes poques persones amb ambicions de poder total, mitjançant les polítiques econòmiques i el terror.

La meva opinió personal després d’haver visionat el documental és que sense cap simpatia pels detalls sensacionalistes (vegis la sinistre música de fons, les imatges de violència explícita, i la velocitat narrativa que fa impossible la reflexió en temps real per part de l’espectador), aconsegueix donar llum a alguns aspectes que es donen per certs en aquesta societat de la informació que tenim tant saturada. Per tant tot el que sigui reflexionar sobre nosaltres mateixos és positiu. En definitiva, aquest documental és en essència sobre el concepte de VERITAT, on en aquests temps que corren és tant difícil donar per segur una cosa…

http://video.google.es/videoplay?docid=8883910961351786332

Mireu-lo i deixeu els vostres comentaris…