El vigilant en el camp de sègol

Títol: El vigilant en el camp de sègol (The Catcher in the Rye)
Autor: J. D. Salinger
Editorial: Empúries

Recentment desaparegut, Jerome David Salinger (1919-2010) era un escriptor nord-americà, conegut principalment per aquesta novel·la publicada l’any 1951, i per la seva reclusió solitària. No va publicar cap original des de 1965 i no va concedir cap entrevista des de 1981. És també l’autor del recull “Nou contes” (Empúries) i de “Franny i Zoey” (Proa), i de les dues novel.les “Pugeu la biga mestra, fusters“; seguit de “Seymour, una introducció” (Edicions 62). Si decidiu llegir “El vigilant en el camp de sègol” us recomano llegir-lo sense prèvia informació del llibre, és millor.
De totes maneres, podeu trobar més informació en aquest enllaç:

http://www.vilaweb.cat/www/diariescola/noticia?id=3685732

Publicat en:  on 9 febrer, 2010 at 1:04 pm Feu un comentari

Planeta Imaginari

Un moment per a la nostàlgia televisiva…,
el programa de TVE Cat “Planeta Imaginari” fomentava la imaginació entre els més joves; amb la fantàstica sintonia de Isao Tomita versionant “Arabesque 1” de C. Debussy.

Publicat en:  on 5 febrer, 2010 at 1:22 pm Feu un comentari

Nixon-Frost

Dimarts, 26 de gener, Teatre Fortuny (Reus)

Autor: Peter Morgan
Direcció: Àlex Rigola
Intèrprets: Lluís Marco, Joan Carreras, Chantal Aimée, Andreu Benito, Oriol Guinart, Kai Puig, Òscar Rabadan, Santi Ricart, Amanda Baqué, Nina Uyà, Neus Ballbé.

El 1974, Richard Nixon dimiteix de la Casa Blanca però mai és jutjat pel cas Watergate. Tres anys després concedeix una sèrie d’entrevistes per televisió a David Frost, un conegut presentador de programes tipus late night show, a canvi de 600.000 $. Serà Frost l’home que arrancarà de Nixon la disculpa davant del poble americà. L’entrevista és semblant a un combat de boxa, un autèntic duel entre el periodista i el polític. Magnífiques interpretacions dins d’un text en el qual les escenes s’encavalquen en un llenguatge pròxim al de l’audiovisual, al món de la televisió i del cinema.

Publicat en:  on 31 gener, 2010 at 1:24 pm Feu un comentari

Beethoven – Hindemith – R. Strauss

Divendres, 22 de gener, Sala 1 Pau Casals de L’Auditori (BCN)

OBC (Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya)
Eiji Oue : director

- Part 1 -

Ludwig van Beethoven
Concert per a piano i orquestra núm. 4 en sol major, op. 58
(1805-1806)

Allegro moderato
Andante con moto
Rondo: Vivace

Josep Colom : piano

***

- Part 2 -

Paul Hindemith
Metamorfosis simfòniques sobre temes de Weber (1943)

Allegro
Turandot, Scherzo
Andantino
March

***

Richard Strauss
Der Rosenkavalier (El Cavaller de la rosa) op. 59 Suite (1944)

Si durant el segle XIX Strauss es va dedicar profusament a explorar les possibilitats del poema simfònic per conduir-lo al seu apogeu amb obres com Don Joan o Also Sprach Zaratustra, en arribar al segle XX, va focalitzar la major part de la seva energia creativa en el format operístic, fet que li va permetre descriure les paradoxes i ambivalències del dia a dia.
Com Hindemith, Strauss s’inspirà en el pòsit de la tradició germànica que té Beethoven com a referent a l’hora de compondre la seva òpera El cavaller de la rosa (1911), de la qual s’arranjà la Suite el 1944, aprofitant la tirada popular de l’òpera en un moment històric en què el seu alt voltatge aparentment escapista feia de bàlsam davant la crua realitat. La Suite recull en clau instrumental, encapsulats en poc menys de mitja hora, els punts àlgids de l’òpera, conservant-ne la seqüència de la trama inspirada en el món de Les noces de Figaro, de Mozart. Ens descriu la bellesa de les reflexions sobre el pas del temps i la transformació, entre exquisits valsos de la tradició vienesa del segle XIX i un llenguatge de riquíssima i complexa textura instrumental i harmònica que serveixen d’epíleg a la tradició germànica d’una època.

Elisabeth Boada
-extracte del programa de mà-

Publicat en:  on 24 gener, 2010 at 6:55 pm Feu un comentari

La cinta blanca

Divendres, 15 de gener, Ocine Gavarres (Tarragona)

Das weisse Band – Eine deutsche Kindergeschichte /
La cinta blanca
Michael Haneke, 2009. Int.: Christian Friedel, Leonie Benesch, Burghart KlauBner, Ulrich Tukur, Ursina Lardi, Fion Mutert, Michael Kranz, Steffi Kühnert, Maria-Victoria Dragus, Leonard Proxauf, Levin Henning, Johanna Busse, Thibault Sérié, Josef Bierbichler. Àustria/Alemanya/França/Itàlia, 144′.

Haneke sempre tracta a l’espectador com a persona intel.ligent que pot reflexionar per ella mateixa, és per això que una pel.lícula d’ell sempre és benvinguda a les nostres sales de cinema. En aquest cas ens ensenya una visió sobre les arrels de l’odi, el feixisme, de l’Alemanya a principis del segle XX, centrant-se en els habitants d’una petita comunitat del país. Es tracta d’un petit poble agricola on hi viu el baró terratinent amb la seva familia, els treballadors de les seves terres, el pastor religiós, el metge, les dones, els nens, i el professor que és el personatge clau representant de l’educació. En tot moment es respira una severitat hiper-estricte, essent un poble abocat a la retenció i sobretot a la por. Aquesta por a l’autoritat, al poderós i a les normes establertes, la pateixen no només els nens, que han estat educats en l’absoluta rigidesa pel que fa al “correcte” comportament, sinó també els adults que demostren no estar psicològicament preparats per a determinar-se a sí mateixos, no ténen força d’autonomia. Tot comença quan es van succeïnt una sèrie d’accidents que accentúen encara més la desconfiança general entre els habitants, sobretot degut al discurs/reunió organitzat pel baró on demana perseguir als culpables, ja que el seu fill també n’ha sigut victima.
Haneke encerta en rodar-la en blanc i negre i no només per l’excel.lent fotografia sino també perque, com en tot el seu cinema, hi han moltes ombres per observar. El repartiment és esplèndid i desconec la procedència artística de tots ells, però està clar que són de nivellàs alt. Un cop més, el doblatge fa malbé l’essència del caràcter dels personatges, però què hi farem, aqui a la demarcació de Tarragona encara no en són conscients (o passen de ser-ho). Palma d’Or al Festival de Cannes 2009.
També m’agradaria expressar des d’aqui la manca de respecte cap als espectadors que exhibeix el personal encarregat de netejar la sala al cinema Ocine Gavarres de Tarragona quan un cop acabada la pel.lícula, i tot just comencen els crèdits finals, ocupen la sala de manera dèspota (parlant fort, i coaccionant intrínsecament a la gent per a que marxi ràpid de la sala) ja que han d’escombrar-la i recollir els quatre gots de refrescs fent gala d’un autèntic menyspreu envers els espectadors de la sala que demanem poder veure també tranquil.lament els crèdits ja que són la gent que han fet la pel.lícula. No sé si el problema radica en ells o ja és política d’empresa, però en qualsevol cas, als espectadors ens indigna.

Publicat en:  on 17 gener, 2010 at 8:04 pm Feu un comentari

James Zabiela

James Zabiela és un DJ de Southampton (Regne Unit), aqui el podeu veure durant uns minuts en una sessió d’enguany:


       ***   BON ANY 2010  ***

Publicat en:  on 28 desembre, 2009 at 2:01 am Feu un comentari

Rock’n'Roll

Dissabte, 19 de desembre, Teatre LLiure-Sala Fabià Puigserver (Barcelona)

Autor: Tom Stoppard
Adaptació i direcció: Àlex Rigola
Intèrprets: Joan Carreras, Lluís Marco, Rosa Renom, Mar Ulldemolins, Chantal Aimée, Fèlix Pons, Patrícia Bargalló, Paula Blanco, Oriol Guinart, Sandra Monclús, Jordi Puig “Kai”, Alba Pujol, Òscar Rabadan, Santi Ricart.

Rock’n'Roll transcorre a Txecoslovàquia i Anglaterra entre el final de la Primavera de Praga i la caiguda del mur de Berlín. Stoppard ens parla de la perillositat d’aferrar-se a un mite o una ideologia com a única causa vital. Un grup txec de Rock’n'Roll foren els Plastic People of the Universe que lluitàven no pas per enderrocar el comunisme sinó per existir dins d’aquella societat comunista en un estil de vida 100% Rock’n'Roll.

Publicat en:  on at 1:41 am Feu un comentari

La consagració de la primavera (I. Stravinsky)

Dissabte, 12 de desembre, Sala 1 Pau Casals de L’Auditori (BCN)

OBC (Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya)
Eiji Oue : director

- Part 1 -

Franz Joseph HAYDN
Simfonia núm. 94 en sol major, Hob. I:94 “Sorpresa” (1791)

Adagio cantabile – Vivace assai
Andante
Menuetto: Allegro molto
Allegro di molto

***

Eric KORNGOLD
Concert per a violoncel i orquestra en do major en un moviment, op. 37 (1946)

José Mor : violoncel

***

- Part 2 -

Ígor STRAVINSKY
La consagració de la primavera (1911-1913) revisió 1947

L’adoració de la Terra
Introducció. Auguris primaverals. Dansa de les adolescents. Joc del rapte. Rondes primaverals. Joc de les tribus rivals. Seguici del savi. El savi. Dansa de la Terra.

El Sacrifici
Introducció. Cercle misteriós de les adolescents. Glorificació de l’escollida. Evocació dels avantpassats. Acció ritual dels avantpassats. Dansa del sacrifici.

Considerada com una obra clau en l’evolució de la música del segle XX, La consagració de la primavera va donar també un nou sentit a la música de ballet. El seu concepte del ritme, basat en la creació de tensions úniques, i de la instrumentació utilitzant els colors de l’orquestra com mai no s’havia fet abans, van provocar una revolució entre els compositors i el públic; un esclat de violència, derivat de la condensació sense precedents de tots els elements de l’escriptura musical, que només podia donar lloc a la llegendària i conflictiva estrena del 29 de maig de 1913, al Teatre dels Camps Elisis de París, sota la direcció de Pierre Monteux i amb la coreografia de Vaclav Nijinski. L’obra evoca el ritual en què una verge escollida per al sacrifici balla fins la mort. S’estructura en dues grans parts: “L’adoració de la Terra” i “El sacrifici”, cadascuna d’elles constituïda per una sèrie de jocs rituals que desemboquen en la Dansa de la Terra i la Dansa sagrada, respectivament. La primera part comença amb una introducció inquietant que ens dirigeix cap a la representació del caos, i continua amb vuit episodis que combinen moments suaus amb ritmes ràpids de danses i jocs tribals. La segona part ens presenta l’elecció de la donzella que serà sacrificada per propiciar la primavera. L’inici evoca un ambient bàrbar i arcaic, i es construeix bàsicament sobre dos motius; l’un exposat pels violins i l’altre, per les trompetes. En els cinc episodis posteriors, alguns moments de veritable virtuosisme orquestral donen pas a d’altres de ritmes insistents i de gran potència sonora. La culminació de l’obra arriba amb la Dansa final, un episodi èpic en què la varietat rítmica arriba a les màximes possibilitats. Encara que tancada en si mateixa, sense cap corrent que hagi provat d’imitar-la, la que ha estat l’obra més enregistrada de Stravinsky va obrir paradoxalment l’oïda musical a l’univers sonor del futur.

Eva Vila  
-extracte del programa de mà-

Publicat en:  on 16 desembre, 2009 at 9:44 pm Feu un comentari

A la deriva

Dissabte, 14 de novembre, Ocine Gavarres (Tarragona)

A la deriva
Ventura Pons, 2009. Int.: María Molins, Roger Coma, Fernando Guillén, Albert Pérez, Marc Cartes, Anna Azcona, Mercè Pons, Oscar Rabadán, Oriol Tramvia, Boris Izaguirre. Catalunya, 95′.

Anna (María Molins) torna a Barcelona després de passar tres anys treballant en una ONG a Àfrica. De nou, a Barcelona, agafa la primera feina que li surt, com a guàrdia de seguretat en un Balneari per a malalts psicològics. Allí coneix a un noi misteriós que no se sap d’on ha sortit (Roger Coma). Estableixen una relació on el punt que els uneix sembla ser la solitud i el desig. Protagonisme absolut per a María Molins en el paper d’una dona amb un gran sentit de la justícia i amb la necessitat d’expressar en tot moment allò que sent.

Publicat en:  on 17 novembre, 2009 at 11:48 am Feu un comentari

L’anarquia del silenci. John Cage i l’art experimental

Dissabte, 24 d’octubre, MACBA Museu d’art contemporani de BCN

El compositor nordamericà John Cage (1912-1992) va redefinir una pràctica radical de composició musical “experimental” que no sols va canviar el curs de la música i la dansa modernes, sinó que va configurar un nou horitzó per a l’art de la darreria del segle XX. Nascut a Los Angeles, Cage es va traslladar a Nova York a principi dels anys quaranta, va actuar en nombroses ocasions a Europa durant els cinquanta i es va fer un nom internacional a força de qüestionar contínuament les convencions de la música. La carrera de Cage, que es va allargar més de cinquanta anys, va donar lloc a nombroses innovacions formals, estructurals, temporals i tecnològiques que han esdevingut pedres angulars de la consciència contemporània.
A l’exposició, la seva trajectòria es desplega dècada rere dècada: de la música de percussió (anys trenta) a les composicions per a “piano preparat” (anys quaranta), les noves tecnologies (dels seixanta en endavant), fins arribar a la temàtica política que va informar les obres de les últimes dècades de la seva vida.

Si la paraula “música” es considera sagrada (…) la podem substituir per un terme més significatiu: organització del so.
John Cage, El futur de la música: Credo, 1940.

La mostra s’exhibeix des del 23/10/2009 fins el 10/01/2010.
+ info: www.macba.cat

Publicat en:  on 25 octubre, 2009 at 3:47 pm Feu un comentari

New York, I Love You

Diumenge, 18 d’octubre, Ocine Gavarres (Tarragona)

New York, I Love You
Obra coral (11 directors). Int.: Bradley Cooper, Hayden Christensen, Andy Garcia, Rachel Bilson, Natalie Portman, Orlando Bloom, Christina Ricci, Ethan Hawke, James Caan, Irrfan Khan, John Hurt, Emilie Ohana, Maggie Q, Anton Yelchin, etc…
EUA, 110′.

Una meravella de pel.lícula per a una meravella de ciutat. Original declaració d’amor a la ciutat per part d’onze directors (hi trobem a faltar W. Allen), moltíssims actors i actrius coneguts i per conèixer, i en definitiva, de tot l’equip. Són històries curtes però intenses i la veritat és que m’esperava una pel.lícula amb un to de comèdia romàntica simplona i m’ha sorprès positivament. Aneu a veure-la encara que només sigui per a contemplar una de les millors ciutats del món.

Publicat en:  on 21 octubre, 2009 at 5:11 pm Feu un comentari

Sitges 2009

42è Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya
Dilluns, 12 d’octubre, Auditori Melià Sitges

Zombieland / Bienvenidos a Zombieland
Ruben Fleischer, 2009. Int.: Woody Harrelson, Jesse Eisenberg, Emma Stone, Abigail Breslin, Amber Heard. EUA, 88′. VOSC.

Mentre una plaga de zombis castiga els Estats Units, quatre supervivents fan pinya i travessen junts el país fins a un parc d’atraccions. Si us pensàveu que dins el subgènere de les zomb-com ja ho havíeu vist tot és que no coneixeu les trenta-dues descordades regles d’or que regeixen Zombieland i que permetran als protagonistes sortir-ne il·lesos quan els morts truquin a la seva porta. És clar que, si les regles fallen, sempre se li pot demanar auxili a Woody Harrelson, el cowboy-terminator que no té por ni dels vius ni dels morts, i encara menys dels que no són ni una cosa ni l’altra. Prepareu-vos per passar-vos-ho bé amb aquesta road movie zombiesca. I atents als cameos. S’estrenarà als cinemes el dia de Nadal. Guanyadora del Gran Premi del públic.

———————————————————————————————

Mr. Nobody
Jaco van Dormael, 2009. Int.: Jared Leto, Sarah Polley, Linh Dan Pham, Diane Kruger, Nastasha Little. Bèlgica/França/Canadà/Alemanya, 136′. VOSC.

Interminable pel.lícula on el factor principal és la poètica visual, ja que la història (a priori interessant) no enganxa a l’espectador per la seva excessiva ambició: Un home porta una vida normal amb la seva dona i els seus 3 fills. Un dia, fa un salt en el temps i, com per art de màgia, es converteix en l’home més vell del món, l’any 2.092. En un futur on ningú no mor, s’ha convertit en l’únic mortal. Ara només vol esbrinar què ha passat, i recuperar la seva vida quotidiana amb la seva dona i els seus fills.

———————————————————————————————

Palmarès del festival:

Millor Pel·lícula: Moon de Duncan Jones
Millor Director: Brillante Mendoza per Kinatay
Millor Actor: Sam Rockwell per Moon
Millor Actriu: Ex-aequo: Elena Anaya per Hierro i Kim Ok-vin per Thirst
Premi Especial del Jurat: Enter the Void de Gaspar Noé
Millor Guió: Nathan Parker, basat en la història original de Duncan Jones, per Moon
Millor Banda Sonora Original: Teresa Barrozo per Kinatay
Millor Curtmetratge: One of those days d’Hattie Dalton
Millor Llargmetratge d’Animació: Summer Wars de Mamoru Hosoda
Gran Premi del públic: Zombieland de Ruben Fleischer
Méliès d’Argent a la Millor Pel·lícula Europea: The Eclipse de Conor McPherson
Méliès d’Or a la Millor Pel·lícula Europea: Martyrs de Pascal Laugier (projectada l’any passat)

Publicat en:  on at 12:32 pm Feu un comentari

OceanWorld 3D

Dissabte, 3 d’octubre, Ocine Gavarres (Tarragona)

OceanWorld 3D
Jean-Jacques Mantello, 2009. Documental. Regne Unit, 81′.

Documental en 3D que ens apropa a les meravelles dels oceans mitjançant el viatge d’una tortuga marina que té com a destí la platja on pondrà els ous. Gaudint d’una visió molt més propera d’aquest ecosistema infinitament ric i alhora fràgil, els espectadors emprenem un emocionant viatge als boscos d’algues marines de Califòrnia, a la gran barrera de corall d’Austràlia, o a la roca partida de Mèxic, hàbitat natural de milers de taurons, entre molts altres llocs. Un món en constant perill d’extinció.

Publicat en:  on 3 octubre, 2009 at 10:24 pm Feu un comentari

[•REC]²

Divendres, 2 d’octubre, Ocine Gavarres (Tarragona)

[•REC]²
Jaume Balagueró & Paco Plaza, 2009. Int.: Jonathan Mellor, Ferran Terraza, Leticia Dolera, Javier Botet, Manuela Velasco, Juli Fàbregas, Óscar Sánchez Zafra, Ariel Casas, Alejandro Casaseca, Pablo Rosso. Espanya, 85′.

Bodri infumable on els hi hagi, la pel.lícula conté el pitjoret de la sèrie B i l’avorriment previsible i poc substancial del gènere, excessiva utilització de càmera domèstica en moviment i interpretacions amateurs per la que serà de ben segur la pel.lícula més sobrevalorada de l’any. Això sí, digníssima campanya de marketing. Pablo, bórralo todo, por tu puta madre…

Publicat en:  on at 3:28 pm Feu un comentari

Si la cosa funciona

Divendres, 2 d’octubre, Ocine Gavarres (Tarragona)

Whatever Works / Si la cosa funciona
Woody Allen, 2009. Int.: Larry David, Evan Rachel Wood, Henry Cavill, Patricia Clarkson, Michael McKean, Kristen Johnston, Ed Begley Jr., Cassidy Gard, Yolonda Ross. EUA, 92′.

Woody Allen torna a Nova York amb una comèdia moderna sobre un estrany misantrop (Larry David) i una ingènua i impressionable jove del sud (Evan Rachel Wood) que se’n va de casa seva. Quan els seus estrictes pares vénen a per ella, es veuen ràpidament immersos en sorprenents i confuses situacions romàntiques. Tots descobreixen que trobar l’amor és només una combinació de trobades afortunades i d’apreciar el valor de si la cosa funciona. Resulten especialment divertides les estones en que el protagonista ens parla directament a nosaltres, els espectadors, amb un pragmatisme contundent. Recomanable sobretot per a fans del director.

Publicat en:  on at 2:50 pm Feu un comentari