The Descendants / Los descendientes
Alexander Payne, 2011. Int.: George Clooney, Shailene Woodley, Amara Miller, Nick Krause, Patricia Hastie, Matthew Lillard, Judy Greer, Beau Bridges, Robert Forster, Mary Birdsong, Rob Huebel, Michael Ontkean, Troy Manandicm, Scott Morgan, Milt Kogan. EUA, 110′.
Matt King (George Clooney), casat i pare de dues noies, es veu obligat a replantejar-se la vida quan la seva dona pateix un accident terrible deixant-la en estat de coma. Intenta reparar la relació amb les seves filles problemàtiques, ha de prendre la decisió difícil de vendre les propietats de la família de valor incalculable, i amb el descobriment de la infidelitat de la seva dona. En fí, sobrevalorada pel.lícula plena de tòpics mal resolts.
El cuadro o el principio del fin
Text i direcció: Àlex Mañas
Repartiment: Victòria Boixadera, Olga Bernardo, Zaida Crespo, Mireia Farré, Marta Ossó, Mise Prados, Meritxell Termes, Joan Vall, Maria Viñas, Sara Ytchart. (Companyia: 9 flores y un capullo)
13 assassins -remake del film homònim dirigit per Eiichi Kudo l’any 1963- ens trasllada als últims anys del Japó feudal, a l’última generació de guerrers samurais. És una pel.lícula d’estil sobri, amb uns personatges anacrònics filmats amb una impecable economia de gestos i paraules. Però també es pot definir com un conte d’acció trepidant que entusiasma als afeccionats al cinema més passat de voltes.(…)
Possiblement som davant de la proposta japonesa més extravagant de l’any passat. Funciona com a cinema minimalista de silencis i mirades, com a retrat impecable del codi d’honor samurai i com a trama d’espionatge. I tot i això, el Miike de sempre apareix al segon tram de la història, on s’imposa la comèdia negra i el thriller de lluites impossibles. Dues realitats que enriqueixen la narrativa de 13 assassins i que ens apropen el Miike més seriós, però també el més festiu.
Dissabte, 14 de gener, Cinema Alexandra (Barcelona)
Le Havre / El Havre
Aki Kaurismäki, 2011. Int.: André Wilms, Kati Outinen, Jean-Pierre Darroussin, Blondin Miguel, Elina Salo, Evelyne Didi, Quoc-Dung Nguyen, Laika, François Monnié, Roberto Piazza, Pierre Étaix, Jean-Pierre Léaud. Finlàndia/França/Alemanya, 93′.
És una pel.lícula essencial per estar al dia del millor cinema actual.
El documental de la Plataforma Proseleccions “Fora de Joc”, que mostra les maniobres de les institucions espanyoles per evitar que les Seleccions Catalanes competeixin internacionalment arriba a la televisió. Concretament el proper dijous a les 22:30 al canal Esport3 de Televisió de Catalunya.
Serà el dia anterior al Catalunya – Tunísia de futbol i ajudarà a donar a conèixer les maniobres i pressions espanyoles contra les Federacions Catalanes i el seu reconeixement internacional. En el documental, dirigit per Jordi Finestres i produït per Bat a bat, es parla de diferents casos: el patinatge, bowling, rugbi, futvòlei, etc.
I ho fan els mateixos protagonistes tant del costat català com de l’espanyol. També compta amb les paraules d’Ivan Tibau, actual Secretari General de l’Esport, i de Joan Laporta. I testimonis de presidents de federacions de patinatge sud-americanes que van rebre pressions en tot el procés de reconeixement de la Federació Catalana de Patinatge a la FIRS.
En definitiva, una obra imprescindible per conèixer la realitat del nostre esport i veure com l’Estat Espanyol utilitza tota la seva capacitat per lluitar-hi en contra.
Diumenge, 27 de novembre
Sala 1 Pau Casals – L’Auditori (Barcelona)
Fleet Foxes : Montezuma / He Doesn’t Know Why ( Live at Salle Pleyel, Festival Days Off 2011, Paris )
Fa tres anys, Fleet Foxes van convertir el seu primer disc en alguna cosa més que un èxit de vendes: va ser un fenomen. La rellevància mediàtica d’aquell àlbum de mateix nom que la banda i que recollia la pintura de ‘Els proverbis flamencs’ de Pieter Brueghel el Vell en la seva portada va ser tremenda. A banda i banda de l’Atlàntic, revistes especialitzades com Mojo, Uncut, Pitchfork o Rolling Stone els alternaven entre el primer i segon lloc del millor de l’any o els anomenaven la gran revelació de la temporada. Mitjans generalistes com el diari britànic The Guardian es referien a ells com a “clàssic instantani”. Aquells joves de Seattle amb camises de franel.la i barba esfilagarsada eren el nou hype, com diuen els anglosaxons per referir-se a l’última tendència musical. Fleet Foxes havien de confirmar el pes de la seva transcendència demostrant no ser passatgera. Aquesta preocupació, es va convertir en una obsessió per Robin Pecknold, líder de la banda, que va trigar bastant més del compte en acabar el seu esperat segon àlbum ‘Helplessness Blues’. Previst per a principis de 2010, es va anunciar la seva sortida pel novembre i es va acabar traient l’abril d’aquest any després que acabés d’enllestir els arranjaments i la composició de diverses cançons. Les seves influències les trobem en grups com The Beach Boys, Simon & Garfunkel, Crosby, Stills & Nash, o Bob Dylan.
Vetiver va ser seleccionat per Fleet Foxes per ser el grup teloner que els acompanya en la seva gira per Europa. L’ombra de Devendra Banhart és allargada i no li serà fàcil a Andy Cabic, líder de la banda, deslliurar-se’n, sent un col.laborador habitual del neo-hippie veneçolà des dels seus inicis. També ha col.laborat amb artistes de cert renom com Joanna Newsom. No obstant això, aquest músic de San Francisco no ha deixat mai de crear amb el seu projecte personal, Vetiver, sempre emmarcat en la música tradicional nord-americana. Ara presenten ‘The Errant Charm’, el seu cinquè disc d’estudi. Un àlbum on demostra dominar d’allò més bé el llenguatge folk-rock des de la seva vessant més clàssica fins als corrents més innovadors i actuals.
Dissabte, 19 de novembre, Gran Teatre del Liceu (Barcelona)
Música: György Ligeti
Llibret: György Ligeti en col.laboració amb Michael Meschke basat en una obra de Michel de Ghelderode
Director musical: Michael Boder
Director d’escena: Àlex Ollé (La Fura dels Baus) en col.laboració amb Valentina Carrasco
Escenògraf: Alfons Flores
Disseny de vídeo: Franc Aleu
Vestuari: Lluc Castells
Il.luminació: Peter van Praet
Nova coproducció: Gran Teatre del Liceu / Théâtre Royal Monnaie (Brussel.les) / Opera di Roma / English National Opera (Londres)
Repartiment: Werner Van Mechelen, Chris Merritt, Frode Olsen, Barbara Hannigan, Ning Liang, Brian Asawa, Simon Butteriss, Ana Puche, Inés Moraleda, Francisco Vas, Gabriel Diap, Miquel Rosales, Ramon Grau.
Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu.
Durada aproximada:
Acte I : 50 min
Entreacte : 30 min
Acte II : 70 min
Total : 2h 35 min
Òpera en dos actes. Llibret de György Ligeti en col·laboració amb Michael Meschke basat en una obra de Michel de Ghelderode. Música de György Ligeti. Estrenada a Estocolm el 12 d’abril de 1978. La versió revisada es va estrenar el 28 de juliol de 1997 a Salzburg. Estrena a Catalunya.
Le Grand Macabre, òpera del compositor hongarès György Ligeti basada en La Ballade du Grand Macabre de Michel de Ghelderode, fou estrenada a Estocolm el 1978 i ha obtingut un lloc molt estimable en el repertori líric contemporani. Des de la seva estrena, se n’han fet nombroses produccions als principals teatres d’òpera mundials. L’obra de Ghelderode (1934), inspirada en les danses de la mort medievals i la pintura flamenca (Pieter Brueghel i Hieronymus Bosch), fou convertida pel llibretista Michael Meschke i el mateix compositor en una brillant i exuberant peça de teatre de l’absurd, amb una gran càrrega irònica i grotesca, centrada en el tema de la fi del món, amb personatges pròxims al Grand Guignol, que el mateix Ligeti qualifica d’«apocalipsi còmica». La música és un brillant collage d’estils (de Monteverdi a Wagner i Verdi, passant per Beethoven i el món del jazz) amb l’orquestra ampliada per instruments insòlits (clàxons i altres elements de percussió), i amb alternança de passatges agressius i salvatges i lírics.
Dissabte, 05 de novembre, Ocine Gavarres (Tarragona)
Melancholia / Melancolía
Lars von Trier, 2011. Int.: Kirsten Dunst, Charlotte Gainsbourg, Kiefer Sutherland, Charlotte Rampling, Alexander Skarsgård, Stellan Skarsgård, Udo Kier, John Hurt, Brady Corbet.
Dinamarca, 130′.
Justine (Kirsten Dunst) i Michael (Alexander Skarsgård) fan una gran festa per a celebrar el seu casament a casa de la germana de la núvia (Charlotte Gainsbourg) i del seu marit (Kiefer Sutherland). Mentrestant, el planeta Malenconia amenaça d’estavellar-se contra la Terra…
Cinema d’autor on l’important per gaudir com a espectador és connectar amb la situació vital de les protagonistes (sobretot de Kirsten Dunst). La pel.lícula t’agradarà en tant aconsegueixi traslladar-te, des de la teva butaca, a l’experiència nihilista i pessimista d’una persona malalta de depressió amb l’afegitó d’un premonitori final del món. Jo he connectat amb les protagonistes, no per una connexió personal vital actual, ni per unes imatges realment molt suggerents i impactants (mai millor dit), sinó simplement per una bona evolució en la direcció del film. La intenció és que el descens a l’infern d’uns personatges absolutament vençuts i l’avenç angoixant de la tragèdia planetària es produeixi a foc lent. És ell, el director, qui ens hipnotitza conscients i tocant de peus a terra. L’extraordinària banda sonora pertany a ‘Tristany i Isolda’ de Richard Wagner. Premi a la millor actriu (Kirsten Dunst) al Festival de Cannes
Autor: Remo Binosi
Direcció i adaptació: Juan Carlos Martel Bayod
Intèrprets: Marta Marco, Clara Segura, Isabel Rocatti.
Traducció de l’italià: Carles Fernández Giua
So: Pepe Bel
Intèrpret clavicèmbal: Marju-Maret Vatsel Ojamäe
Durada: 1 h. 45 min.
Tres dones, tancades a l’escenari com en una presó, que es debaten soles entre el rebuig i l’afecte, l’engany i la solidaritat, fins a l’explosió de la tragèdia. Una època, a mitjans del 1700, un pretext per explicar, amb moralisme i costums del passat, una condició de solitud, d’abandonament, de predomini del més fort sobre el més dèbil i d’impossibilitat de decidir sobre la pròpia vida.
L’espera és la metàfora de la restricció dels individus a un rol, a una condició que no hem escollit i que no estimem.
L’espera és un viatge a l’infern de fer allò que un no vol fer i ser allò que un no vol ser, en el qual només el descobriment de l’amor farà remoure-ho tot violentament.
- Remo Binosi -
Luis García Berlanga, 1961. Int.: Casto Sendra “Cassen”, José Luis López Vázquez, Elvira Quintillá, Amelia de la Torre, Julia Caba Alba, Amparo Soler Leal, Manuel Alexandre, Mari Carmen Yepes, Agustín González, Luis Ciges, Antonio Ferrandis. Espanya, 85′.
En una petita ciutat de provincies unes senyores de família benestant s’inventen la campanya nadalenca “sopi amb un pobre”. Enmig dels preparatius es troba Plácido, que és contractat per a participar amb el seu motocarro a la cabalgata. Però hi ha un petit detall que li impedeix dedicar-se exclusivament a la seva tasca: aquella mateixa vigilia de nadal venç la primera lletra del motocarro, el seu únic mitjà de vida. Luís García Berlanga ens apropa a la hipocresia del nadal amb una comèdia que defuig dels tòpics i que es converteix en una crítica mordaç a la decadència de la moral burgesa.
Steven Spielberg, 2011. Animació motion capture (animació a partir de l’actuació d’un actor). Int.: Jamie Bell, Andy Serkis, Daniel Craig, Simon Pegg, Nick Frost, Daniel Mays, Gad Elmaleh, Kim Stengel. EUA/Nova Zelanda, 107′. V.O.S.E.
El còmic ‘El secret de l’Unicorn’ d’Hergé és portat a la gran pantalla per Steven Spielberg i Peter Jackson aconseguint, en només el primer cap de setmana, un nombre brutal d’espectadors; es preveu rècord. Aquest film es pot veure en versió original, però amb els subtítols en espanyol.
