Divendres, 15 de gener, Ocine Gavarres (Tarragona)
Das weisse Band – Eine deutsche Kindergeschichte /
La cinta blanca
Michael Haneke, 2009. Int.: Christian Friedel, Leonie Benesch, Burghart KlauBner, Ulrich Tukur, Ursina Lardi, Fion Mutert, Michael Kranz, Steffi Kühnert, Maria-Victoria Dragus, Leonard Proxauf, Levin Henning, Johanna Busse, Thibault Sérié, Josef Bierbichler. Àustria/Alemanya/França/Itàlia, 144′.
Haneke sempre tracta a l’espectador com a persona intel.ligent que pot reflexionar per ella mateixa, és per això que una pel.lícula d’ell sempre és benvinguda a les nostres sales de cinema. En aquest cas ens ensenya una visió sobre les arrels de l’odi, el feixisme, de l’Alemanya a principis del segle XX, centrant-se en els habitants d’una petita comunitat del país. Es tracta d’un petit poble agricola on hi viu el baró terratinent amb la seva familia, els treballadors de les seves terres, el pastor religiós, el metge, les dones, els nens, i el professor que és el personatge clau representant de l’educació. En tot moment es respira una severitat hiper-estricte, essent un poble abocat a la retenció i sobretot a la por. Aquesta por a l’autoritat, al poderós i a les normes establertes, la pateixen no només els nens, que han estat educats en l’absoluta rigidesa pel que fa al “correcte” comportament, sinó també els adults que demostren no estar psicològicament preparats per a determinar-se a sí mateixos, no ténen força d’autonomia. Tot comença quan es van succeïnt una sèrie d’accidents que accentúen encara més la desconfiança general entre els habitants, sobretot degut al discurs/reunió organitzat pel baró on demana perseguir als culpables, ja que el seu fill també n’ha sigut victima.
Haneke encerta en rodar-la en blanc i negre i no només per l’excel.lent fotografia sino també perque, com en tot el seu cinema, hi han moltes ombres per observar. El repartiment és esplèndid i desconec la procedència artística de tots ells, però està clar que són de nivellàs alt. Un cop més, el doblatge fa malbé l’essència del caràcter dels personatges, però què hi farem, aqui a la demarcació de Tarragona encara no en són conscients (o passen de ser-ho). Palma d’Or al Festival de Cannes 2009.
També m’agradaria expressar des d’aqui la manca de respecte cap als espectadors que exhibeix el personal encarregat de netejar la sala al cinema Ocine Gavarres de Tarragona quan un cop acabada la pel.lícula, i tot just comencen els crèdits finals, ocupen la sala de manera dèspota (parlant fort, i coaccionant intrínsecament a la gent per a que marxi ràpid de la sala) ja que han d’escombrar-la i recollir els quatre gots de refrescs fent gala d’un autèntic menyspreu envers els espectadors de la sala que demanem poder veure també tranquil.lament els crèdits ja que són la gent que han fet la pel.lícula. No sé si el problema radica en ells o ja és política d’empresa, però en qualsevol cas, als espectadors ens indigna.
